Barcelona 92, balanç 25 anys després

0
250
©Juanjo Compairé

Notícies de Sant Gervasi

Juanjo Compairé

El dimarts 28 de novembre, a la sala d’actes del Col·legi d’Aparelladors, Arquitectes Tècnics i Enginyers d’Edificació de Barcelona (CAATEEB), tres destacats arquitectes tècnics que van participar en les obres de la Barcelona Olímpica van fer-ne un balanç.

El primer dels tres conferenciants, Rafael Cercós, considerà que la transformació de Barcelona tenia un abast metropolità i de fet va començar abans de la designació de la ciutat com a seu olímpica. Quan aquest nomenament va tenir lloc, simplement es va accelerar el calendari de les obres que, d’una altra manera, s’haurien hagut de fer igualment, potser més lentament.

Les característiques de la transformació de Barcelona eren principalment: combinar la gestió pública amb la iniciativa privada, obrir la ciutat al mar i també connectar-la amb la muntanya i tancar algunes mancances que tenia Barcelona. Es va seguir més el model de la Vila Olímpica de Munich, integrada en la trama urbana, que el de Los Ángeles, més dispersa. Dos elements importants diferencien el model de Barcelona 92 d’altres: la participació ciutadana, per mitjà de milers de persones voluntàries; i el protagonisme dels arquitectes i urbanistes (encapçalats des de l’Ajuntament per Oriol Bohigas), amb el suport de l’alcalde Maragall.

Pel que fa a la façana litoral, el projecte era molt ambiciós: ni més ni menys que abastava la costa des de Montgat al Garraf. Amb l’empenta posterior del Fòrum de les cultures aquesta ferida que separava la ciutat i la mediterrània s’ha tancat en gran part. En canvi, encara no tenim resolta del tot la connexió amb Collserola. Si les obres olímpiques van servir per rehabilitar alguns barris (com ara el Raval Nord o el Poble Nou), en canvi l’àrea de la Vall d’Hebron és, ara mateix, la menys reeixida.

Jordi Pijoan i Joan Bosch

Per la seva part, els altres dos ponents han analitzat en detall —acompanyant-se de vídeos d’animació— dues de les obres cabdals dels Jocs: la Vila Olímpica (Jordi Pijoan) i el Palau Sant Jordi i l’Estadi Olímpic (Joan Bosch).

Al col·loqui posterior s’ha parlat del poc ús actual de les instal·lacions, especialment de l’Estadi. Algú proposava destinar-lo a la promoció de l’esport escolar; d’altres suggerien que un club privat el gestionés. Però no es tracta tan sols de l’Estadi. Podríem parlar del Velòdrom, pràcticament abandonat. Fins i tot del propi Palau Sant Jordi.

En Rafael Cercós, mirant endavant cap als propers 25 anys, assenyalava l’eix de Les Glòries-Sagrada Família com a un pol de transformació futura. En qualsevol cas, és estimulant viure en una ciutat que a cada generació es reinventa. Un teixit urbà que sembla el de Penèlope que es fa i es desfà contínuament.

Respondre:

Please enter your comment!
Please enter your name here

twenty + eleven =