Cel·la armari

0
94
Il·lustració de Gràcia Farràs

Sang a Sant Gervasi, 21

Jordi Quer

Des del bar La Terrassa anàrem directament cap al despatx. Un cop allí, vaig escriure a Oliver dient-li que estigués amb els ulls ben oberts i que ens havíem de veure com més aviat millor, així com a Porxas demanant-li que m’envies amb bona resolució el quadre que penjava del coll de Karme Sànchez, a la vegada que vaig trametre-li una foto del plànol de les txeques.

Pol Folch, l’editor de Zonalta, m’havia trucat. Al mail vaig trobar una proposta seva de correcció. Es tractava d’un poemari que l’autor, un home jubilat, es pagava de la butxaca. Era una pràctica comuna entre les editorials, d’alguna cosa havien de viure, el fet d’oferir el que s’anomenava “serveis editorials”. Tu anaves allà amb un text i, per un bonic preu i sense valorar-ne la qualitat literària, l’editaven. Aquest tipus de poemaris circumstancials, sovint infumables, no oferien cap complicació. Eren una feina fàcil i indolora. Vaig respondre a Folch que li passaria a buscar les proves un dia d’aquests. Començava a enyorar les avorrides hores que em passava corregint textos que no m’anaven ni em venien…

La Lídia portava un empatx ciclopi de la lectura de Por qué hice las chekas de Barcelona. Laurencic ante el Consejo de Guerra (aquest era el nom complet del llibre). Durant el camí a l’oficina, no només havia repetit les crueltats que es perpetraven al “Preventori” de Saragossa, sinó que havia explicat fil per randa la vida i les misèries d’Alfons Laurencic. La trajectòria del personatge, un aventurer que nedà en totes les aigües, producte de l’època d’entreguerres, adquiria proporcions llegendàries en la seva ment convulsa i delirant. Des que no se sabia ben bé d’on venia (havia nascut a França, els pares eren austríacs i tenia la nacionalitat iugoslava), fins al fet que dominava set idiomes i tingué una munió d’ocupacions: pintor, músic de jazz, arquitecte, intèrpret, espia doble, estafador… Una peripècia vital els punts de fuga de la qual acabaren convergint en la Barcelona revolucionària i en peu de guerra, on flirtejà amb el CNT, la UGT i el POUM, construí els Preventoris sota les ordres del SIM i, finalment, fou executat per les autoritats franquistes al Camp de la Bóta.

La Lídia marcà al plànol de Sant Gervasi la txeca del carrer Saragossa com a “usada”, encuriosida d’afegir-ne una més a la col·lecció, i, presa per una agitació febril, es posà a llegir el llibre en veu alta, interpretant el castellà refistolat de l’època amb tota mena de gesticulacions:

Como colofón de aquel suplicio, duchas de agua fría, inyecciones antivenéreas en cuerpos sanos, suspensión del cuerpo por los pies; sección, con cuerdas de guitarra, de los órganos genitales. En fin, toda una serie diabólica, científica y moscovita, de suplicios, aplicados con la complacencia del “Gobierno rojo-separatista”.

Vaig seure al divan i, detingudament, vaig repassar al mapa les txeques que “faltaven”. Quina seria la propera? Aquesta era la qüestió cabdal. La Lídia, fitant-me amb els seus ulls d’ambre, cavalcà sobre la meva falda i, sense aturar la lectura, inicià un moviment sinuós, que anava i venia, damunt els meus malucs.

La celda armario es la más infernal. Consistía en cajones de madera o cemento, de 0,40 metros de fondo, en donde, en contracción casi epiléptica, se introducía al detenido, encorvado sobre las rodillas, ya que el asiento era tan insignificante que el descansar era imposible. El piso inclinado del cajón no permitía apoyar los pies, y con esa posición se lograba la immovilización completa del cuerpo. Completa el tormento la casi calcinación de les ojos por la proximidad a los mismos de una potentísima lámpara eléctrica, sin que el martirizado pudiese tapar-se un poco con las manos, porque unos anillos de hierro aplicados a los párpados se lo impedían.

El cap m’estava a punt de petar de tantes malvestats. La noia, gaudint de torturar-me, perseverava en la macabra lectura i els moviments lúbrics, fent néixer en mi unes ganes boges de fornicar-hi i fer-la callar d’una vegada.

En otra celda, de forma semicircular, alquitranada y orientada al sur, se conseguía una absoluta desorientación de la víctima, a la que se había introducido por una trampa muy bien disimulada. Alquitranadas por dentro y por fuera para que los rayos de sol, dando de lleno en lo negro, sobrecalentasen el aire de las celdas, el calor era espantosamente asfixiante, llegando al paroxismo.

Tot el que deia arribava a la meva ment, però ja no en comprenia el sentit, com si el meu ésser esperés l’ejaculació per ser novament operatiu. Vaig abraçar-la i petonejar-la arravatadament. Si bé en un primer instant vaig aconseguir descordar-li la brusa i llepar-li els mugrons, la noia reeixí a reprendre la lectura en el moment que li resseguia el coll amb la llengua.

Sobre una pantalla de un metro se proyectan, en presencia de los detenidos, escenas verdaderamente terroríficas; se representa un enorme ojo humano, que es rajado con un cuchilla de afaitar; y se le dice al detenido: “Si no declaras, a ti te haremos lo mismo”. Otras veces el lienzo representava unas enormes tijeras , y con ellas un cirujano iba cortando los dedos de los pies y las manos a un hombre; y la misma observación al detenido: “Si no declaras, a ti te haremos lo mismo”.

No sense forcejar, vaig arrencar-li el llibre de les mans i vaig llençar-lo al terra. Vaig abraonar-me sobre ella i vaig penetrar-la posseït per una fúria bestial. A cada envestida dels meus malucs, l’ambre del seus ulls s’eixamplava i agafava tonalitats rogenques.

Un alliberament supí em prengué en escórrer-me. Vaig quedar-me ajagut, entre catatònic i endormiscat. No sé quanta estona, potser hores, vaig romandre així. Vaig recobrar la consciència de sobte, amb un sobresalt. Tenia els mots que havia llegit la Lídia clavats al cap. La noia, tota nua, estava asseguda a la cadira del despatx fullejant el llibre, sotjant-me amb un somriure murri.

–Deixa’m el llibre –vaig dir-li aixecant-me i anant cap a ella.

Quan vaig prendre-l’hi de les mans, oposà una falsa resistència. És més: m’abraçà i em petonejà. Amb ella agafada al meu coll, observant intrigada el que estava duent a terme, vaig obrir-ne les pàgines. El que havia llegit abans no deixava ombra de dubtes.

En primer lloc, era clar que els assassins estaven recreant els turments de les txeques, com palesava que haguessin seccionat l’ull a una víctima. D’altra banda, hi havia el tema de les cel·les revestides de quitrà que esdevenien un forn inhabitable. Porxas m’havia dit que les tres víctimes tenien rastres d’aquest producte. Aquest fet ja era més pertorbador.

Vaig resseguir el capítol que parlava de les “cel·les armari”. Segons confessió de Laurencic, els detinguts difícilment aguantaven 20-30 minuts en el minúscul habitacle i la majoria en sortien desmaiats. El feix de llum i un brunzit elèctric continus a l’alçada del cap tenien efectes devastadors. El llibre incorporava un croquis de com era el claustrofòbic invent, tant des d’una posició frontal com en secció lateral:

El fet que una fusta travessera i engavanyadora es clavés a l’abdomen del reu em confirmà la pitjor de les hipòtesis de la investigació. Els assassins havien reconstruït una txeca. En ple 2018, en algun lloc de Barcelona, seguint la línia de les antigues. No tenia ni idea com ho havien pogut fer-ho, però que els morts tinguessin marques a l’abdomen i a les extremitats era, amb tota probabilitat, perquè havien estat tancats en un mena de “cel·la armari” de nova generació, cosa que, a més a més, explicaria la causa de mort per extenuació. Tot i que en el seu origen aquests cofurnes torturadores no es pensaren per provocar la mort sinó perquè el testimoni cantés, una estada perllongada a l’“armari” o a la cel·la enquitranada podia causar-la efectivament.l

(continuarà)

Respondre:

Please enter your comment!
Please enter your name here

thirteen − 8 =