Dolors Codina, una gervasienca homenatjada

0
140

Gent del barri

Maria Antònia Font Fernàndez

Dolors Codina. A la imatge destacada, M. Antònia Font, Dolors Codina i la seva filla Mercè Oliva.
Fotografies de Juanjo Compairé
Un cop més, pel número de juliol entrevistem el Personatge de l’Any. El 2017, l’afortunada és Dolors Codina, mestressa de la botiga de llenceria homònima que hi ha al capdamunt del carrer de Sant Gervasi de Cassoles. Probablement, el seu perfil és cada dia més mal de trobar: tota la vida ha viscut i ha treballat a la Bonanova, sempre a prop d’una de les places més emblemàtiques de Sant Gervasi. L’entrevistem a la mateixa botiga una estona abans que comenci l’horari comercial, i ens atén amb la seva filla, la Mercè.

Fa anys que no trepitja la plaça de Catalunya,
no en té cap necessitat

Llenceria Dolors Codina és un establiment molt consolidat. Expliqueu-nos una mica la història d’aquest negoci.

Vam obrir el 20 de desembre del 1974, i en tot aquest temps només hem tancat durant tres anys: els que va durar la reconstrucció de la finca. Jo em vaig jubilar el febrer del 2005, i des d’aleshores la botiga, sempre dedicada a la cotilleria, continua en mans de la meva filla. Però com que em vaig quedar vídua, vinc sovint a fer-li companyia.

Naturalment, amb tants anys de trajectòria, hem hagut d’anar adaptant-nos als nous temps. Abans, guardàvem tot el gènere en capses, i el client en principi no veia res. Avui en dia, en canvi, enfoquem el negoci més aviat com un autoservei, i per això ho tenim tot penjat: en general, la clientela prefereix anar al seu aire. Tanmateix, som una botiga petita, i com a tal orientem a tothom que ens ho demani. La clau és que ningú se senti a disgust.

També s’ha de dir que abans de fer la finca nova, la botiga era més gran. Aleshores veníem llençols i mantes. Amb el canvi, alguns homes van ser reticents a entrar-hi, però sempre hem tingut clients i clientes. L’aparador, si us hi fixeu, convida a entrar a tothom.

I el Mercadona, que és just enfront, no us fa mala competència?

Al contrari, ens porta gent i vida al barri!

Abordem ara la faceta més estrictament veïnal. Què destacarieu del Sant Gervasi de la seva infància?

Abans, al carrer de Sant Gervasi de Cassoles només hi havia torres, igual que al carrer de Lluçanès i al de Sant Joan de la Salle. També hi havia la parròquia de les Mercedàries, que era molt petita (perquè la de la Bonanova, fins a la Guerra Civil, havia estat una ermita). I al carrer de Mandri hi havia horts. Jo vaig néixer el 1939, al carrer del bisbe Sivilla, i aleshores el barri era molt diferent…

També tinc molt bon record de les monges mercedàries, i per això els meus fillséi els meus néts també han anat a escola amb elles. Aquesta comunitat va estar molt temps fora, però ara ha tornat i es torna a deixar veure.

I un cop casada, vau venir a viure a la plaça de la Bonanova.

Bé, aleshores amb els meus pares ja vivíem aquí, al primer pis: van fer un pis per a cada fill i un per a ells. Però quan em vaig casar vaig marxar 3 anys perquè el meu pare, com que era de bona fe, no volia treure el llogater del pis on viuríem el meu marit i jo. Al segon pis hi vivia la meva germana, el tercer estava  llogat i nosaltres ens vam mudar al quart. I al primer ara hi viu la meva neboda. Aquí, en canvi, hi viu el meu germà: la finca també era dels pares, i quan la van tirar es van quedar un pis i la botiga.

Quins altres negocis hi havia a la plaça de la Bonanova?

N’han aguantat pocs: la farmàcia Boada; el Yeti, que abans era al local on ara hi ha el restaurant Bonanova… Perquè, on ara hi ha una matalasseria hi havia una benzinera, a la cantonada de Muntaner un lloc de làpides i al lloc de Treze una bodega. També hi havia el que venia ferralla i un drapaire, que tenia un ase a fora i que apareixia als Pastorets. On hi ha El Fornet hi havia el bar Trèvol, i també hi havia una xurreria. Per sort, però, en aquest tros de Sant Gervasi encara fem barri i ens coneixem tots (la filla, però, matisa que les llargues jornades laborals no ajuden la gent jove).

La història dels Codina al comerç de Sant Gervasi es remunta força enrere, doncs. 

Als meus pares: el ‘colmado’ de la plaça era seu i després va passar al meu germà, però quan va fer 65 anys es va retirar perquè no es trobava bé. El meu pare també va obrir un magatzem de plàtans (que en aquells temps eren més aviat exòtics) al carrer de Teodora Lamadrid, on hi ha la tintoreria, i al carrer de Bigai un taller mecànic que encara hi és. Va passar, però, que una nit va veure com els treballadors tiraven els plàtans per la finestra, i no va voler tornar a obrir. Perquè el que ens ho portava tot va cobrar una factura i es va jugar els diners a l’Arrabassada, on hi havia un bar que era una casa de cites. El meu pare era molt recte i va decidir tancar. No sé si s’ho van quedar els treballadors, però sí que el pare era molt honrat i sempre ens deia que no s’ha d’agafar res sense permís. A la meva família sempre hem volgut anar amb la cara alta, encara que avui en dia ja no s’hi va…

Dolors Codina i Mercè Oliva.
Fotografia de Juanjo Compairé9

I el relleu generacional de la cotilleria, el teniu garantit?

Tots ens hem passat mitja vida aquí, però la meva filla té dos nois…

No se sap mai, diu ella. El meu fill petit té molta afició de botiguer. Quan ve aquí rectifica, i a més és el rei de les xarxes socials. I si un dia han d’ajudar ho fan: s’hi impliquen perquè saben que ells també viuen del negoci.

Com valora l’evolució del barri al llarg d’aquests anys?

Abans, la plaça de la Bonanova era una rotonda i resultava incòmoda, mentre que avui en dia s’aprofita més. Ara, de vuit a nou del matí hi ha molt soroll: s’hauria de restablir la direcció dels cotxes que hi havia abans al carrer de Lluçanès. Em sap greu queixar-me, però el trànsit estava més ben organitzat amb un sol semàfor.

D’altra banda, fa falta més neteja i unes voreres arreglades: al passeig de la Bonanova estan horroroses. Jo ja he caigut dues vegades, però sé que denunciar no serveix de gaire. Si a això hi afegim la pressió de ciclistes i patinets… Però m’estimo molt Sant Gervasi, encara que des que no hi ha torres som més gent. Jo sempre he viscut aquí.

 

La filla i els néts de la Dolors viuen a Cornellà. Per a la Mercè i, sobretot, per al marit, haver de marxar del barri va ser molt difícil, i de fet fan vida a Sant Gervasi. No debades, l’avi del seu marit és el fuster Oliveres, a qui devem els bancs de la plaça de la Bonanova. I és que aquesta plaça era, en paraules de la Mercè, l’equivalent del whatsapp d’avui en dia.
Acabem l’entrevista felicitant la Dolors pel premi Personatge de l’Any. Ens retrobem tots al número de setembre.