Els colors de Lola Ferrández

0
64
Lola Ferrández, "Paisaje Aragonés"

Arts i lletres

Jesús Mestre Campi

Lola Ferrández és aragonesa, llicenciada en filologia francesa, ha viscut i ha treballat a Madrid i Barcelona com a funcionària de carrera en l’administració educativa, i finalment ha fet arrels a Pedralbes. Avui, ja jubilada, té temps i energia per dedicar-se a la pintura i a la poesia, dues de les seves passions.

L’afició i gust per la poesia li ve de l’avi, i la pintura l’ha viscut des de nena amb la mare, que la va animar a anar als museus. Ella també creu que s’ha d’anar als museus des de la infància. La família, de Saragossa, era molt intel·lectual i tenien molta retirada cap a Barcelona que veien com el lloc per on entrava la modernitat. Els atreia i seguien de prop la intensa vida intel·lectual de la ciutat. També França era un horitzó de creativitat i per això, Lola, s’interessà per la seva llengua.

Conversem amb la Lola de literatura i pintura: “Una pintura és un poema sense paraules”, em diu, citant a Horaci, o “que la finalitat de l’art és donar cos a l’essència secreta de les coses”, com va dir Aristòtil. Aquestes paraules són molt antigues però encara sonen a noves. Els clàssics es reinventen, com la sorprenent reaparició de Gustavo Adolfo Bequer, un poeta romàntic que va dir: “todos sientes, pero solo algunos les es dado el guardar com un tesoro la memória viva de lo que han sentido” i, ens diu Lola, aquests són els poetes.

Lola Ferrández, “Las flores”

La bellesa és una estètica, i l’estètica és la mirada que tenim sobre la vida… per la Lola, l’art pot ser un agafador, “un asidero“, i ella, que ha treballat molt amb adolescents, pensa que aquests estan sortint a la vida i ho necessiten especialment. Per exemple, poder dir que “val la pena viure per veure la bellesa d’una posta de sol”. També cita un pintor que li agrada especialment, Paul Klee: “l’art no existeix per reproduir el visible, sinó per fer visible allò que està més enllà dels nostres ulls”.

El mestratge de Castellví

De nena dibuixava molt i sempre ho ha practicat, però fa uns set anys va decidir dedicar temps a la pintura. Va ser de la mà del mestre Guillermo Castellví, a l’Estudi Pedralbes, que va començar a treballar-hi seriosament. Va ser aleshores quan descobreix que l’obra realitzada és la realitat d’una persona, no la seva aparença mundana. Amb Guillermo treballa el tractament del color, els efectes que ha de produir: els seus quadres són pinzellades, molt esquemàtics, gairebé abstractes. Li agrada molt els arbres, sobretot els ametllats que li sembla molt ingenus, ja que en florir tan aviat també és el que s’exposa més a les glaçades. És un arbre emblemàtic del camp mediterrani, però també recorda el paisatge d’Aragó que, en contraposició, és àrid però també reflexiu tot i la seva duresa.

En buscar influències, Lola reconeix que en té moltes. Li agrada l’impressionisme, la seva història i la lluita pels pintors per ser reconeguts; el tractament del color en Alfred Sisley i, sobretot, en Claude Monet. Els quadres de Monet embelleixen la realitat, ja que la interpreten, i el món interior de qui està mirant la pintura. També li agrada molt Goya, sobretot els quadres amb color, els més alegres… i ha estudiat tots els clàssics.

“Asoman las cañas, / brillan lejanas, / su reflejo en las aguas / me hace pensar en la profundidad del ser.”
Lola Ferrández

Als seus quadres intenta transmetre emocions, sobretot alegria. Hi afegeix petits poemes que en realitat són reflexions que volen mostrar l’emoció que hi ha darrere la pintura. La poesia és l’altra passió. Mostra la seva admiració per Marià Manent, sobretot les poesies sobre espais i llum que li recorden el Montseny, una muntanya que li agrada molt i de la que el seu pare li parlava de petita. També Le Lac, d’Alphonse de Lamartin o l’obra de Wisława Szymborska:

Per al bé de les observacions,
de la claredat de la imatge
i de les conclusions definitives,
caldria transcendir el temps
en què giravolta tot plegat.
(fragment de poema de Wisława Szymborska «És una gran sort», de Vista amb un gra de sorra, 1996).

Inaugura l’exposició Poesia pintada a Farga Beethoven el 9 de maig, “quan torna Persèfone de l’infern i omple el món de flors”; el juny l’exposició anirà a Farga Diagonal.

Respondre:

Please enter your comment!
Please enter your name here

fourteen − eleven =