Els jardins del col·legi Jesús-Maria

0
108
L'accés al poliesportiu, a la part alta del jardi, amb vista del Tibidabo i l’observatori Fabra. ©Maria Josep Tort

Explorar el jardí

Maria Josep Tort

El col·legi Jesús-Maria, al passeig de Sant Gervasi, abasta una extensió de més de tres hectàrees i conté un conjunt d’àrees enjardinades que se situen en els diferents espais i racons que queden entre les edificacions i pistes esportives existents, formant un mosaic laberíntic.
Teixos a l’entrada principal del col·legi.
©Maria Josep Tort

El col·legi pertany a la congregació de religioses de Jesús-Maria, fundada per Santa Claudina Thévenet el 1818. La seva tradició pedagògica prioritza els valors de l’Evangeli i la relació família-escola. L’edifici principal, d’estil neogòtic, va ser projectat per l’arquitecte Enric Sagnier Villavecchia i es va construir a finals del segle XIX sobre l’antic hotel Tibidabo, una original construcció que estava envoltada, -segons les cròniques-, d’ostentosos jardins amb passeigs arbrats, llacs, grutes i cascades.

El conjunt del terreny perfila un pendent d’uns 25 m de desnivell que estructura un jardí esgraonat amb àmplies feixes on s’ubiquen les àrees d’esbarjo, un gran poliesportiu, les pistes esportives i un antic edifici anomenat la Fusteria. Una sèrie de talussos enjardinats amb escales i rampes permet l’accés als diferents nivells.

Ambdós costats de l’entrada del recinte educatiu, es dibuixen un conjunt de parterres força ombrívols on viuen alguns cedres destacables i un parell de magnífiques magnòlies. Dues ufanoses mates de l’espècie exòtica flor d’ocell, del gènere Strelitzia, acompanyen una petita estatueta de la fundadora de la congregació. Les dues escalinates semicirculars d’accés a l’edifici, estan flanquejades per testos ceràmics amb margallons. I, arrenglerats davant la façana principal, hi ha un conjunt de teixos podats en topiària i un espectacular margalló amb múltiples peus.

L’edifici s’estructura al voltant d’un gran pati interior, al bell mig del qual s’albira una obertura que es prolonga fins a la planta soterrani amb tancaments de vidre que permeten visualitzar, -des del menjador escolar-, un bonic jardí ombrívol d’aspecte selvàtic amb diferents espècies arbòries que s’enlairen fins al nivell del pati interior.

El roure centenari. ©Maria Josep Tort

Darrere mateix de l’edifici s’estén un gran espai d’esbarjo, limitat per un tal·lus enjardinat i acolorit per margarides que dóna accés a les pistes esportives i edificacions annexes del col·legi. Les àrees enjardinades són múltiples. Conformen un mosaic irregular que dibuixa places, passeigs arbrats, petits bosquets i racons molt atractius i ben cuidats.

Un gran nombre d’espècies autòctones hi habiten, com els pins blancs i pinyoners, els xiprers, les oliveres, els margallons i alguna alzina. També és significativa la presència d’alguns arbres de fulla caduca que, a la primavera, vesteixen el jardí de vius colors amb els seus esclats florals.

Especies singulars

Passeig dels xiprers en mig del bosc de pins.
©Maria Josep Tort

Entre els racons més destacables, cal esmentar el solemne i atractiu passeig de xiprers podats en topiària (Cupressus sp.), que s’arrengleren a banda i banda d’una rampa sinuosa que s’enfila fins al carrer Quatre Camins, al límit superior del col·legi.

Igualment remarcables són els conjunts de margallons que es distribueixen en diferents indrets d’aquest jardí. Són exemplars de gran port, amb múltiples peus, elegants i atractius i amb un estat de conservació immillorable. El margalló (Chamaerops humilis), té una importància cabdal dins la nostra flora, doncs és l’única palmera autòctona del continent europeu. La seva àrea de distribució es redueix a la conca mediterrània i ha patit una regressió important a causa de la seva explotació comercial per fer escombres, cabassos i cistelleria en general, i també per extreure la seva medul·la comestible.

El lledoner singular.
©Maria Josep Tort

Pel que fa a les espècies més longeves del jardí, distingim un roure centenari (Quercus sp.) que viu empresonat en un petit escocell al costat de la pista de tenis. Presenta un tronc robust i una capçada minsa i esclarissada a conseqüència del grau d’envelliment de l’arbre, de les podes practicades i de la poca disponibilitat d’aigua.

Més amunt, arrenglerats al voltant d’una pista esportiva, s’alineen un conjunt de cedres (Cédrus atlántica), un dels quals destaca pel seu diàmetre i altura. Aquesta espècie, originària del nord d’Àfrica es cultiva habitualment com arbre ornamental pel seu aspecte majestuós i pel bonic to blavós de la seva capçada.

Un passeig pels jardins del col·legi Jesús-Maria resulta estimulant i sorprenent. La gran diversitat d’espècies que hi habiten, la munió de flors que acoloreixen els tallussos i parterres i el teló de fons de la serralada de Collserola, sota mateix del Tibidabo i l’observatori Fabra, fan d’aquest indret, un lloc d’obligada visita.l

Maria Josep Tort és biòloga i especialista en arbres singulars

El margalló (Chamaerops humilis). ©Maria Josep Tort

 

El cucut

Enric Capdevila

El cucut (Cuculus canorus) és un ocell migrador primaverenc, que arriba pel mes de març, quan es pot escoltar el seu característic cant bisil·làbic cuu-cu, cuu-cu, que correspon al cant nupcial del mascle.

És un ocell forestal que es pot veure o sentir a la part alta de la ciutat i a Collserola. Té un cos allargassat de 35 cm. Les plomes de la gorja i les parts superiors són de color gris blau, les inferiors blanquinoses amb ones de color gris focs, i la cua, llarga, arrodonida, grisenca, tacada de blanc. Menja erugues, insectes, aràcnids, cucs, llavors i petits vertebrats. Quan vola hom el pot confondre amb l’esparver.

La reproducció del cucut es basa en el parasitisme de posta, és a dir, la femella busca el niu d’alguna altra espècie (sovint de la mateixa que la va criar a ella) per intercanviar-ne un ou i se’n desentén, seran els pares adoptius qui hauran de tirar endavant el poll. El poll neix ràpidament i comença a llençar la resta d’ous fins quedar-se sol i acaparar tot l’aliment, amb el seu bec que interiorment té un cridaner color ataronjat. El poll creixerà i multiplicarà uns quants cops la grandària dels amfitrions, que se li han d’acabar posant sobre l’espatlla per alimentar-lo.

Al cap de quatre setmanes el cucut deixarà el niu per marxar cap a l’Àfrica tropical a hivernar, sense que ningú li expliqui el camí que ha d’emprendre.

Dita: A darrers de març i a primers d’abril canta el cucut, si és viu

Respondre:

Please enter your comment!
Please enter your name here

five × five =