Els jardins del monestir de Valldonzella

0
66
©M. Josep Tort

Explorar el jardí

Maria Josep Tort

Situat al peu de la serra de Collserola, al carrer del Cister, el monestir de Santa Maria de Valldonzella, d’estil modernista amb inspiració neogòtica, és obra de l’arquitecte Bernardí Martorell i Puig i es va construir entre els anys 1910 i 1922. El conjunt, construït amb obra vista, traspua una gran força arquitectònica i decorativa.
Vista del claustre amb l’església al fons i un cactus arbori
en primer terme. ©M. Josep Tort

La comunitat de Valldonzella pertany a l’orde del Cister, una branca dels benedictins que es va constituir l’any 1147 i es va estendre per tot Europa gràcies a la profunda espiritualitat de Sant Bernat. La seva llarga història però, ha estat marcada pels estralls de guerres i assetjaments que van obligar a la comunitat de monges a traslladar-se a diferents llocs, fugint de la violència i la por.

Actualment al monestir hi viuen set monges cistercenques de mentalitat oberta que segueixen la regla de sant Benet, “ora et labora”. Ofereixen un servei d’hostatgeria a totes aquelles persones que necessiten un recés espiritual i combinen la seva vida monàstica amb treballs artesans d’enquadernació i confecció d’icones que venen a la botiga de la Sagrada Família. La seva vocació de servei fratern queda palesa en les iniciatives endegades amb el sector educatiu i sanitari. Part del recinte religiós el van cedir a la Universitat Ramon Llull per acollir-hi la seu del rectorat. Actualment, fruit d’un acord amb l’Hospital Sant Joan de Déu i la DGAIA s’estan executant obres de rehabilitació per albergar i tractar nens amb deficiències psíquiques.

El bosquet de pins a la part posterior del monestir.
©M. Josep Tort

Pel que fa a les àrees verdes, el monestir destaca pel senzill i ordenat jardí del claustre i pel bosquet de pins, que conserva el caràcter autòcton de la vegetació de Collserola.
El claustre constitueix el nucli central del monestir, on convergeix la resta d’estances de la comunitat. Està limitat per quatre galeries porticades amb esveltes columnes de maó. Al bell mig i a cel obert, es situa el jardí del claustre, impecablement cuidat, que dibuixa una geometria regular amb parterres ordenats al voltant d’una font central entapissada per falgueres i molses. El jardí és relativament recent doncs no s’hi destaquen espècies madures. Fa disset anys, quan la priora Núria Illas va arribar a Valldonzella, cada germana se’n cuidava de les seves “torretes”, els seus testos. Amb l’ajut d’un jardiner es va ordenar i sanejar l’espai i es van agrupar espècies afins, com els conjunts de plantes suculentes i aromàtiques que podem contemplar avui.

Especies vegetals destacades

Distingim algunes espècies d’arbres com la magnòlia (Magnolia grandiflora), la mimosa (Mimosa sp) o l’arbre ampolla (Braquichyton populeum) de tronc verd a causa de la seva joventut, una palmera, un pruner (Prunus sp) i un exemplar de cactus del genere Cereus molt destacable per la seva grandària i aparença arbòria.

Accés a la capella de Lourdes, al costat del bosquet de pins.
©M. Josep Tort

A la part del darrere de l’edifici que limita amb el carrer Vista Bella, un tram d’escales s’enfila fins a la petita capella de Lourdes davant la qual viu un vell xiprer (Cupressus sempervirens) i, s’observa la soca tallada del seu homòleg que va morir recentment. Al costat s’estén un petit bosquet força ombrívol constituït per altíssims pins pinyoners (Pinus pinea) i algun pi blanc (Pinus halepensis) que alternen amb altres espècies més joves d’oliveres bordes (Olea europea) i arbres ampolla (Braquichyton populeum).

El xiprer és un element molt comú en els jardins mediterranis. Les seves connotacions religioses que es deriven de la seva esvelta morfologia columnar que s’enlaira cap al cel, l’han fet indispensable, des de l’època grecoromana, en molts espais eclesiàstics i funeraris. Tanmateix es fa visible en algunes masies i cases com a símbol d’hospitalitat.
Orientat a sud-oest s’estén el gran hort del monestir de Valldonzella, actualment en desús, a causa de les obres de rehabilitació esmentades que preveuen destinar una bona part d’aquest terreny a equipament esportiu i d’esbarjo pels nanos de la DGAIA.

Més de 2.000 m2 de terra cultivable va proveir de fruites i hortalisses durant molts anys a la comunitat cistercenca. El germà Sebastià, enginyer agrònom, se’n va cuidar darrerament i produïa impressionants collites de tomàquets que distribuïen a diferents col·lectius. Al voltant de l’hort s’albira un conjunt d’arbres fruiters entre els quals destaca una figuera molt vella i retorçada que dóna uns fruits molt minsos.l

Maria Josep Tort és biòloga i especialista en arbres singulars

©M. Josep Tort

 

El bruel

Enric Capdevila

El bruel (Regulus ignicapilla) és un passeriforme de la família dels sílvids que fa 9 cm de llargada i pesa uns 5 grams; és un dels ocells més petits d’Europa i el nidificant més petit de Barcelona, on nia als barris de la part alta de la ciutat, tocant a Collserola. Té dues ratlles a la cara, una blanca i l’altra negra, fet que el diferencia del reietó (Regulus regulus); i una franja pileal al cap de color taronja en el mascle i groga en la femella, que recorda una corona; d’aquí el nom científic Regulus: petit rei, i Igni-capilla: foc-al cap.

Té el dors verd i el ventre blanquinós. És un ocell confiat que s’alimenta anant amunt i avall per les branques, picant petits pugons i artròpodes amb el seu bec petit i fi, i emetent un reclam molt característic; un agudíssim si-si-sisisisisisi que s’accelera i es fa més agut al final. La mida tan petita i l’alt metabolisme fan que s’hagi d’estar alimentant contínuament, sinó podria arribar a morir al cap d’una hora d’inanició. Fa un niu en forma de tassa amb molsa i teranyines a les branques dels arbres.

Refranyer: Per Nadal, allarga el dia un pas de pardal, i pels Reis, ase és qui no ho coneix