Filosofia i l’experiència de la pèrdua

0
317
Joan-Carles Mèlich

Arts i lletres

Marta Trius

Tot i que el fred aguaitava la ciutat de Barcelona, un grup de seguidors del filòsof i professor Joan-Carles Mèlich ens reuniem el dilluns 26 de febrer a la Casa Usher Llibreters del barri de Galvany, a Sant Gervasi, per participar de la xerra-presentació del seu nou assaig L’experiència de la pèrdua.

La professora de filologia hispànica i amant de la literatura Irene Yúfera va ser l’encarregada d’establir un diàleg amb Joan-Carles i ho va fer des d’un profund coneixement d’aquest llibre en el qual l’autor tracta el tema de la mort des del que ell mateix anomena filosofia literària, o el que és el mateix, la filosofia que passa d’una visió metafísica del món a una visió literària de la vida. Una filosofia on no existeixen les realitats absolutes perquè tota resposta és contextual.

Un dels elements d’estil que va destacar la Irene és l’ús reiterat de les negacions al llarg de tot el llibre “és un llibre molt centrat en el que no és”, al que Joan-Carles Mèlich va contestar explicant que efectivament el seu discurs va en contra de del discurs de l’èxit que s’utilitza majoritàriament avui dia: “des de l’any 2002, va afirmar, tots els meus llibres comencen amb la paraula no perquè estan escrits sobre la base del que no és” i ho va exposar amb un clar exemple: “está molt clar que l’ésser humà no pot trepitjar les portes del paradís, però si pot trepitjar les portes de l’infern”. Mèlich reivindica així la condició finita de l’ésser humà.

No per això hem de pensar que aquest és un assaig desesperançador. No ho és en absolut, de fet el que fa és definir la nostra finitud deixant-nos en un cert estat de tranquil·litat i serenitat. Per a la Irene seria com l’inici del consol.

L’ésser i l’ètica

Per aprofundir una mica més en el recorregut pel qual transcorre L’experiència de la pèrdua, Joan-Carles Mèlich parla de compassió; per a ell la compassió és la manera de pensar l’ètica des d’aquesta finitud de l’ésser:“vaig estar 8 anys per trobar la paraula perfecta per definir-ho”. Entén la compassió diferenciant-la de la pietat: “la compassió és una resposta a la situació de l’altre i implica acompanyar, mentre que pietat seria l’acte d’algú que té poder sobre un altre”.

Acompanyar algú que ha sofert una pèrdua i amb el pas dels anys aprendre a guarir aquesta ferida que deixa la mort. Alguna cosa que pot semblar fàcil però que no ho és en absolut, perquè en pràcticament qualsevol cosa que omple la nostra existència hi ha un rastre d’aquestes cicatrius que ha deixat una pèrdua; es tracta ni més ni menys d’una absència que ens sobrepassa, ens inquieta i ens commou.

En aquest llibre tal vegada no trobem respostes, però si que hi ha una visió diferent i profunda del buit, el duel, l’enyorança, el consol. Perquè el llenguatge de l’ètica amb el qual juga Mèlich és, en definitiva, el llenguatge biogràfic de cadascú de nosaltres, un llenguatge que hem heretat i que està ple de signes, símbols, gestos i normes, a partir del com hem d’inventar (que no crear) la nostra pròpia existència.

Respondre:

Please enter your comment!
Please enter your name here

five × four =