“La ciutat i la casa”, de Natalia Ginzburg

0
48

Les ressenyes de Casa Usher

c/Santaló, 79
casausher@casausher.com
www.casausher.com

Natalia Ginzburg escriu aquesta novel·la, que serà la darrera, amb 84 anys i ho fa sense sentimentalisme i amb una senzillesa (aparent) que comporta una gran complexitat estructural. Igual que en la resta de la seva extensa obra, aconsegueix transmetre ajuda inclús d’acord amb l’edat del lector a qui la llegeix, mantenir-se al pas del temps sense que res caduqui i ni tan sols es torni ranci, i donar el missatge que la manera de créixer és sortir de l’auto pietat, fer-te càrrec i començar a fer coses.

La Maria Bohigas (de Club Editor) en va fer aquest resum: és la vida d’un grup de persones a partir de les seves cartes.

L’inicia en Giuseppe amb una carta d’introducció i una llarga carta a la Lucrezia, i encetarà un intercanvi de cartes breus, algunes brevíssimes, per encendre alarmes i cartes extenses com a monòlegs intensos d’un grup variat de personatges que són com una tribu i que els componen la família biològica (la que et toca) i la família electiva. I les dues són importants, però la segona és la que et fa saber que ella hi és si la primera s’ensorra, i pot ser que amb la mateixa força. Tot plegat dins del que en podríem dir el cataclisme de la família en el segle XX: la desintegració, la crisi de rols tradicionals, les absències dels fills i la desaparició de tantes coses que semblaven tan importants i no només a Itàlia.

No hi ha cap personatge que hi sigui perquè sí, ni per omplir, ni sigui pla. Tots ells són rodons, tenen una vida i una veu diferent. I tots ells es creuen capaços no només de saber quin és el problema dels altres sinó de com resoldre’l (i, per extensió, de com arreglar el món). Així l’autora aconsegueix enfrontar els espais públics amb els espais privats.
Amb tot i en tot moment, Ginzburg tracta al lector com una persona intel·ligent. Per tant no li cal caure en massa coses ni tampoc li ha de demostrar res.

Utilitza la llengua més comuna i de manera crua, amb un estil sec i líric que transmet també el que no es diu. No juga amb les paraules ni en posa de més, i ajusta els adjectius.

Juga amb els ritmes i amb els temps, posant cartes curtes i llargues i anant d’un personatge a l’altre, amb l’oïda que té per les diferents veus.

I segurament perquè llegim les històries però sobretot les veiem i les escoltem, és una novel·la profundament teatral i representable, un retaule de la vida privada.