La dificultat de la presència

0
50
Nietzsche

L’Art d’Observar

Pau Farràs Ribas

Si alguna vegada heu passat per l’experiència d’observar en presència —per exemple en una observació declarada, amb l’objectiu de fer recerca o de dur a terme un aprenentatge, o en alguna activitat professional que requereix una escolta atenta tot havent-se de mantenir en un segon terme—, coneixereu bé com resulta d’incòmoda una observació directa tot formant part del mateix camp d’observació, especialment les primeres vegades. Quan no disposem d’un guió, d’un full de notes, d’un rol actiu, observar en presència pot resultar fins i tot inquietant. Com en totes les coses, cal aprendre’n.

L’experiència de l’observar presència és una pràctica de tolerància: tolerar que no ho veurem tot, que potser tindrem la sensació de no entendre allò que veiem, que ens sentirem al marge, que ens costarà no actuar, que sentirem incomoditat. És una pràctica que recorda una mica la del ioga, però amb els ull oberts tant cap endins com cap enfora, una pràctica d’atenció i de percepció; no hi ha una selecció conscient d’allò que ens arriba; arriba el què arriba: realitats que poden ser percebudes amb els sentits (escenes, diàlegs, interaccions…), però també emocions (desig, temor, dubte, il·lusió…). Arriba el que arriba i ho deixem passar. Després caldrà recollir-ho tot, portar el material en brut, sense tria, sense jutjar-lo ni analitzar-lo, per poder identificar, amb l’ajuda d’altres persones —un grup de treball o uns supervisors— on s’estreny la nostra visió i on podríem trobar indicis de comprensió.

Nietzsche, a El crepuscle dels ídols, parla de la necessitat d’aprendre a mirar: “(…) assenyalaré ara mateix les tres tasques per a les quals es necessita educadors. Cal aprendre a veure, cal aprendre a pensar, cal aprendre a parlar i a escriure. La meta en aquestes tres tasques és una cultura noble [vornehme]. Aprendre a veure: acostumar l’ull a la calma, a la paciència, a deixar-que-les-coses-se’ns-apropin; aprendre a ajornar el judici, a envoltar i a abastar el cas particular des de tots els costats. Aquesta és la primera ensenyança preliminar per a l’espiritualitat: no reaccionar de seguida a un estímul, sinó controlar els instints que posen obstacles, que aïllen. Aprendre a veure, tal i com jo ho entenc, és gairebé el que la manera de parlar no filosòfica denomina voluntat forta: el que és essencial en això és, precisament, el poder no «voler», el poder diferir [aussetzen] la decisió.

Veure, doncs, com observar, no sembla una tasca senzilla, oi? Però val la pena intentar-ho ja que probablement una de les coses que realment tenim a l’abast, si sentim el desig de transformar el món del qual formem part, és treballar sobre la nostra mirada.

Pau Farràs Ribas, www.nodre.com

Respondre:

Please enter your comment!
Please enter your name here

17 − 2 =