La font de la plaça Artós

0
127
©Juame de Oleza

Arquitectura a Sant Gervasi

Jaume de Oleza

El 1873 es ​​va inaugurar a la plaça Artós de Barcelona ​​una font que encara avui dia podem admirar. Una font realitzada sobre un pedestal de pedra de forma quadrangular en el qual s’eleva una columna de ferro fos rematada a la part superior per una esfera a punta de llança. Una columna molt treballada, amb un disseny que la divideix en dues parts ben proporcionades, la inferior amb motius ornamentals i la part superior estriada, al més pur estil clàssic renaixentista. Una obra d’autor desconegut que va ser construïda per Francisca Vilardell i el seu fill Joan F. Muntadas Vilardell propietaris del terreny. Sembla ser que la seva construcció és deguda al tracte que el poble de Sarrià els va atorgar, tal com consta a la placa disposada al lateral de la font com a commemoració i que es descriu com “un Acto de Justicia”. La font va passar a dir-se “Font al Municipi”, i segons consta en l’Arxiu Municipal relatiu a la donació de la font, servia per proveir els veïns i dotar d’aigua a les cavallerisses de la plaça, amb la condició que l’ajuntament proveís el cabal d’aigua necessari sense cap cost als seus donants. La seva construcció es va produir uns anys després de l’arribada d’aigua potable al municipi de Sarrià, allà per l’any 1864. La font en el seu projecte original constava de dos fanals, un a cada costat de la columna, fanals que no es conserven.

Cal pensar que en aquesta època es van construir una gran profusió de fonts a Barcelona i els seus municipis limítrofs. Un període d’una gran revitalització econòmica derivada de la revolució industrial que, a Catalunya a més es va sumar amb un renaixement cultural, la Renaixènça. El 1859 Ildelfons Cerdà va projectar l’Eixample de Barcelona i al 1868 durant la revolució es va enderrocar La Ciutadella. Una sèrie d’actuacions que van començar a conformar el que seria la Barcelona del futur. Multitud de fonts dispersades per la ciutat representaven un conjunt d’actuacions monumentals que responien a una determinada època. D’una banda amb la incorporació del ferro fos com a identificació de la modernitat de la revolució industrial, molt lligada a l’arquitectura del ferro anglosaxona i, per una altra, amb la modernitat i salubritat que representava el proveïment d’aigua corrent.

Jaume de Oleza és arquitecte, www.controller.cat

Respondre:

Please enter your comment!
Please enter your name here

four + fifteen =