L’equipatge de l’observador sense rumb

0
79

L’art d’Observar

Pau Farràs Ribas

L’article anterior tractava del sentit de l’observar sense rumb, sense objectiu, quelcom necessari per anar més enllà del que és aparent i del que és esperable. Observar així no és gens fàcil i requereix aprenentatge i habituar-s’hi progressivament. No fa gaire, al programa “Amb filosofia” d’Emili Manzano, que va tractar de la mirada, el filòsof Xavier Antich deia precisament que “no hi ha un aprenentatge a mirar com sí que ensenyem a llegir”. Què ens cal per aprendre a mirar?

Com a punt de partida, són importants dues premisses: La primera és que per aprendre a observar, cal comptar amb un grup que ens doni suport. Com que no és una tasca fàcil perquè requereix deixar-se anar i treballar prescindint de guia, d’aprenentatges previs i de la nostra peculiar manera d’organitzar i entendre la realitat, és essencial que hi hagi un grup que ens acompanyi. Fent un símil, podríem dir que si un observador fos un trapezista de circ, el grup seria la xarxa, una xarxa que permetrà que l’observador-trapezista arrisqui a fons i s’entregui. Per altra banda, els observadors són un instrument de coneixement mitjançant el qual el grup podrà explorar una determinada realitat. El grup filtrarà els biaixos personals de l’observador o observadora i detectarà perspectives noves que aportin comprensió. La segona premissa és que per observar ens cal posar en joc un seguit d’actituds i d’habilitats que anirem desenvolupant i afermant a la vegada que anem aprenent i avançant en la nostra capacitat d’observar. Podríem dir que l’equipatge dels observadors es va construint a mesura que aquests fan camí.

Quines són les “eines” de l’equipatge?

Vegem-ne algunes:

1) Per observar cal tenir desig de conèixer, però cal saber renunciar a aquest desig en el moment de posar-nos en joc com a observadors.

2) Cal tenir la capacitat de mantenir la presència en el camp d’observació tot prescindint de les eines de treball habituals i de les teories de referència, sense guió, sense cap tasca assignada —que no sigui la d’observar—, tan sols posant atenció i ajudant-nos dels sentits.

3) Cal disposar de temps per poder observar el canvi i evitar de quedar-nos amb simplificacions.

4) No podem oblidar que quan observem també formem part del context a observar, per tant, hem de procurar mirar cap a tot allò que passa a l’entorn i, a la vegada, reconèixer tot allò que s’esdevé dins nostre. Probablement, algunes de les vivències ens podran obrir portes a la comprensió, bé perquè puguem identificar-les com a vivències que s’interposen al coneixement, bé perquè ens obren noves possibilitats d’exploració.

5) La humilitat és sens dubte una actitud necessària a desenvolupar. En el moment de compartir les observacions en grup, hem d’estar en disposició de reconèixer tant el valor com les limitacions de la nostra mirada personal i subjectiva.

6) Els observadors han de tenir una actitud respectuosa i ètica, cosa que implica que la seva observació ha de ser declarada i no feta d’amagat.

7) També cal tenir importants dosis de paciència i de tolerància, com ara davant la incomoditat del silenci o de la confusió.

És així com, a poc a poc, desenvolupant les “eines” d’aquest equipatge, anirem aprenent a veure què hi ha subjacent al que és manifest —què no havíem vist encara— que ens ofereix alguna clau nova de comprensió. Com deia T. S. Elliot als Quatre Quartets (Editats per Viena en català):

No pararem d’explorar
I el final de la nostra exploració
Serà arribar on vam començar
I conèixer el lloc per primera vegada.

Pau Farràs Ribas, www.nodre.com