Les finestretes dels records (2)

0
136
Fotografia: Frederic Ballell - Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB)

Gent gran – història

Neus Gavaldà Alcácer

[La Festa Major]

La noia de la carnisseria del costat, la Nuri, era amiga meva i el seu germà, que era més gran, ens va ensenyar a ballar el “Tiroliro”, que començava a estar de moda i quan va ser la Festa Major ja el sabíem. Cada any, a la Festa Major, venia la Banda Municipal a la plaça de la Vila i hi posaven un tablado molt gran, i tota la canalla hi pujàvem al damunt. Al carrer Berlinès, que era al darrere de casa, feien ball amb orquestra i concursos de disfresses. A la plaça de la Vila hi havia l’Ajuntament de Sant Gervasi o Casa de la Vila, un edifici molt gran d’obra vista que tenia uns porxos a la dreta, on s’estaven els urbanos i a dins hi havia el cuartelillo, el dispensari i els telèfons. Al mig de l’entrada una escalinata que pujava als jutjats i, a dalt de tot un pis on hi vivia una família castellana. La filla d’aquesta gent anava al meu col·legi. El pare era el que tenia cura de tot l’edifici de l’ajuntament. De vegades, altres nenes i jo anàvem a jugar a casa d’ells i sortíem al terrat, que era molt gran. Allà hi havia un tancat on hi tenien la maquinària del rellotge del campanar, que tocava els quarts i les hores i repetia les hores. Era un rellotge molt bonic.

Com la Casa de la Vila era el dispensari, quan passava una ambulància tota la quitxalla anàvem corrents a posar-nos en primera fila per veure què havia passat.

Peu d’il·lustració: La plaça de la Bonanova era el nucli aglutinador de l’antiga Festa Major de Sant Gervasi, el 1913. Hi ha la banda, els gegants i els castellers estan fent un castell al so de les gralles. Fotografia de Frederic Ballell – AFB

[La casa de barrets]

Els vespres d’estiu baixàvem al carrer a prendre la fresca i quan passava un taxi ja sabíem que tombaria al primer carrer a l’esquerra, el carrer Sant Màrius, i dèiem “Segur que va al 22”, i sí, sí, tombaven molts cops. En aquella casa hi anaven els marinos i, més endavant, també americans: era una casa de barrets, però nosaltres, aleshores, no sabíem ben bé què hi feien. Un dia un noi ens va dir “Es toquen el cul” i nosaltres vam dir “Oi, que marrans!”. Una vegada que amb la colla jugàvem a picar timbres, el Quimet de baix va picar al 22 i, al moment, va sortir-ne una dona que era estrangera. Duia una bata blanca i sempre anava amb vambes blanques i uns mitjons curts, també blancs, i era molt alta i grossa. Li deien la Madame.

Més endavant, quan jo ja tenia uns 20 anys, es veu que van prohibir l’activitat de la casa de Sant Màrius 22 i totes les noies s’estaven al bar de l’edifici nou que van fer al solar que va deixar la bomba, o sigui la cantonada de Pintor Gimeno amb Sant Gervasi. Aquest edifici ja el van fer reculat, de fet eren tres cases, les primeres que van eixamplar el carrer. A l’estiu, quan estàvem al balcó prenent la fresca, sentíem el taconeo de les noies, que anavem del bar a “la feina”. Es veu que quan hi anava un client telefonaven al bar i totes cap allà, el client feia la tria i les altres tornaven al bar, rient i fent taconeo, i així cada nit.