L’Hospital Plató (1)

0
77
Postal del Policlínic Plató, els anys vint.

Galvany – Turó Parc

Roser Diaz Martín

A principis del segle XX Barcelona va rebre una forta immigració. La sanitat va canviar radicalment amb el concepte d’una medicina més rigorosa i de la creació de noves institucions, com l’Hospital Clínic. A poc a poc, els metges que treballaven als “hospitals de caritat”, anaven desenvolupant paral·lelament una activitat privada. Els nous coneixements es debatien en les primeres associacions com la Societat Mèdica el Laboratori, en les reunions de Col·legi de Metges (creat el 1894), o en els Congressos de Medicina de Llegua Catalana (1913).

En aquest context, on els hospitals públics no garantien un bon servei, la millor medicina era la que es practicava a través de les institucions privades. El cirurgià i el metge general estaven totalment desconnectats. Quan els anys 20 van irrompre a Barcelona gent amb mitjans econòmics que no s’adaptaven als hospitals de caritat i reclamaven una assistència privada i integral al pacient, un grup de metges prestigiosos van fundar el 2 d’abril del 1925 l’Institut Policlínic Plató.

La base va ser l’Associació de cinc metges Joan Puig Sureda i Sais (cirurgià), Francesc Gallart i Monés (gastroerentòleg), Jacint Raventós i Bordoy (pneumòleg), Joan Codina i Altés (cardiòleg) i Emili Roviralta i Astoul (cirurgia infantil i ortopèdic). Va ser el primer hospital creat a Catalunya amb el concepte de la medicina en equip. El capital inicial de la societat va ser d’un mil·lió de pessetes, dividit en 2.000 accions de 500 pessetes.
L’edifici principal es va ubicar sobre una part de l’antic Mas Lladó (existent des de 1678). Els límits eren el carrer Copèrnic al nord-oest, el carrer Tavern al Sud, Marc Aureli al Nord i Plató al sud-est. En aquell temps la propietària era Beatriu Rocamora, a qui es va llogar el terreny i la casa. L’edifici inicial va ser l’adequació d’una casa construïda l’any 1904 (casa d’estiueig de la senyora Rocamora) on l’arquitecte Ramon Raventós i Farrerons va dissenyar una remodelació semblant als hotels de l’època, amb una alçada inicial de tres plantes. El contracte d’arrendament donava opció de compra i per això l’any 1943, per poder-ho fer efectiu el doctor Sanchis Roque que estava al cap de la societat Plató SA, va crear una nova filial, Copèrnic SA i amb aquesta nova raó social es varen adquirir definitivament els terrenys (ambdues empreses han caminat paral·leles durant molts anys). Quan va començar l’Hospital Plató tenia inicialment 10 llits. El seu primer nom va ser Clínica Medico Quirúrgica de Sant Gervasi i la seva tarifa entre 15 i 75 pessetes diàries per pacient.

Seguint les tendències més innovadores, l’any 1928 ja comptava amb metges residents, quan aquesta figura no s’instaura de forma general fins als anys 70. Segons el costum de l’època es va buscar una comunitat religiosa qualificada perquè atengués als malalts. Amb la mediació de Mercè Bertrán i Musitu, les religioses terciàries de la Mare de Déu del Carme van cobrir aquest servei. També es vetllava per la salut moral dels pacients, per això hi havia permanentment un capellà que feia missa diària i administrava els sagraments. A partir de 1928 es van incorporar més metges especialistes i de les reunions del cos facultatiu sortiren nombroses publicacions punteres en el món de la medicina.

L’Hospital durant la Guerra Civil

El 22 de juliol de 1935, amb el doctor Àngel Sanchis de cap del Consell d’Administració, es va fer l’ampliació de l’edifici central i va néixer la figura del director. El 20 de juliol de 1936 l’Hospital Plató va ser requisat i va començar a funcionar com un Hospital de Guerra, destinat durant tot el conflicte quasi exclusivament a la cirurgia dels ferits en el camp de batalla. També es va formar a un comitè d’igualtat fet per treballadors i subalterns. En el 1937 va allotjar a la tercera planta als aviadors de la “Gloriosa” (destacament aeri rus). També va servir com a refugi de condemnats a mort (monges, sacerdots…) sota l’aixopluc del doctor Vila d’Abadal. El 23 de gener de 1939, amb la fi de la guerra, l’Hospital es va restituir als propietaris. També es van incorporar les primeres infermeres titulades provinents de Santa Madrona que substituïen a les religioses.

Els anys 40 la clínica continua creixent, fins que el 1950 una caixa d’estalvis proposa la compra dels terrenys i l’edifici al consell d’administració per desenvolupar un projecte immobiliari. Es va pensar en construir a una altra banda un nou hospital amb els diners de la venda, però la idea no va prosperar. Els anys 60 es van fer obres aixecant una planta més i un entresolat de 150 metres sobre l’antic convent. Es van ampliar els antics quiròfans i la zona administrativa. El cos facultatiu va créixer de forma ininterrompuda. També es van establir nous contractes laborals i va desaparèixer la presència religiosa.
L’any 1983 l’Hospital Plató va passar a ser una fundació sense ànim de lucre adaptant al nou model els estatuts. Un any més tard va començar la convivència entre la medicina pública i la privada, essent un dels primers hospitals on va funcionar al concert econòmic amb l’Administració. En la dècada dels anys 90 es van crear i adaptar la majoria dels serveis actuals, i acaba el segle com un hospital modern, unificant les tasques d’assistència sanitària, docència i investigació.

©Roser Díaz

Sant Gervasi 1937 Hospital Plató

Roser Díaz

Uns núvols foscos tacaven el cel com els pecats l’ànima.

Damunt del Turó de Monterols, s’amagaven els arbres.

Xiulava la por, repenedida de no ser valent,

mentre els cors bategaven al ritme d’una pau impotent.

Com un castell de fermesa, enlairat, silenciós,

l’hospital de la guerra enyorava aquells temps millors.

On els malalts no eren només que els homes ferits

i on curaven altres malalties que esperits encongits.

Ara l’edifici té dues funcions,

acull els hostes bèl·lics, els aviadors,

i en el racó més fondo, a prop del convent,

amaga capellans, monges i reus innocents.

Capcot recorda el dia que era una casa d’alegria.

Tremolant les seves pedres es desfan de les tenebres.

Són anys de dolors, on no hi cap més il·lusió.

Són anys d’incertesa, on cal la fortalesa.

I quan passi aquest moment, com passa tot en el temps,

l’Hospital tornarà a viure, sanant el cos i la ment,

tornant la vida a la mort, i la salut al pacient.

 

 

 

Respondre:

Please enter your comment!
Please enter your name here

seven − six =