L’Infant Jesús: De Dama Negra a Jesuïta

0
74

Galvany – Turó Parc

Roser Díaz Martín

Corria l’any 1662, en un poble de França, Rouen, quan Sant Nicolau de Barri, va fundar la congregació de les Germanes del Nen Jesús, monges que vestien de negre; d’aquí el seu nom popular de “Dames Negres”. La finalitat de l’ordre era l’ensenyament curós i adaptat a les necessitats de cada nen. El seu escut deia “Senzill en la virtut i ferm en el deure”.

La congregació, quan va arribar a Barcelona, l’any 1860, es va instal·lar primer al centre (Portal de l’Àngel i carrer de Santa Anna), però quan l’any 1865 Barcelona va patir una epidèmia de còlera, van pujar fins a la ubicació actual de la Travessera de Gràcia.

Vista de la capella del convent de les Germanes del Nen Jesús. Fotografies de Roser Díaz Martín

En aquell temps, cap al 1866, es va ubicar l’escola en una casa d’un sol cos que tenia l’accés pel carrer Avenir (recordem que l’escola està situada entre Avenir, Travessera de Gràcia, Alfons XII i Aribau). Però molt aviat la casa inicial va quedar curta. En un document de 1866 el prevere Pau Marbell i Ferrer demana a l’alcalde de Sant Gervasi de Cassoles el permís per “Construir una paret de cerca i entrada” delimitant el solar. Poc després segons el document del 19 d’abril de 1867, trobem la sol·licitud de construcció d’una porta d’accés, ara sí, per la Travessera. En aquell temps la Travessera era un camí que també es coneixia com a camí Major de Collblanc a Sant Andreu, o Travessera Superior. Les Monges volien una sortida a una via que recollia transversalment les rieres de Barcelona i que passava damunt d’una de les antigues calçades romanes (la Via Francisca, vertebració de la Via Augusta); va ser així com les Dames Negres es van obrir a l’actual Travessera de Gràcia.

Però aviat l’escola va quedar petita i l’any 1894, segons escriptura a nom d’Antonieta Nabonas, es va demanar una llicència d’obres per construir un segon edifici de cos únic. Es van pagar 131 cèntims de taxa de llicència d’obres. Però es tenia pressa i les feines varen començar sense que la llicència fos firmada, i van rebre una denúncia. El 26 de setembre de 1894, amb la llicència llesta i l’obligació de construir voreres i canalitzacions d’aigües, es van engegar la construcció definitiva.

Tot anava molt bé. Les monges a partir de 1900 van encarregar un altre edifici a Enric Sagnier i Vilavecchia, qui el va aixecar amb aire romànic al Passeig de Gràcia 33. Cada vegada hi havia més alumnes. Durant la guerra varen interrompre les classes fins al 1939. Des del seu origen eren monges molt modernes, que ensenyaven de forma bilingüe (francès i castellà). Els anys 70 el seu hàbit va esdevenir gris, i més curt; ja aleshores es feien classes de català. Amb la democràcia varen permetre l’entrada a nens majors de sis anys (abans només podien accedir-hi noies i nens petits). L’església es va dessacralitzar i ara conté aules i el gimnàs.

A poc a poc les monges van deixar l’ensenyament i només en va quedar una, la titular. Les altres van anar a fer treballs de suport a barris marginals. Però amb el segle XXI, les coses van canviar. L’any 2008, per donar un nou aire a l’escola, es va construir una pissarra gegant a la façana, decorada amb operacions matemàtiques i imatges referents a l’ensenyament. Des de l’any 2015, el col·legi de “Les Dames Negres “ha passat a ser l’escola dels Jesuïtes de Sant Gervasi”, qui actualment, porten el timó d’aquella nau que navega pel món educatiu des de l’any 1662.

Tardes a l’infant Jesús

Bates de ratlles i un somriure als llavis.
Olor d’encenalls i mines de carbó.
Llibretes i llibres,
exàmens, rosaris,
i aquells calendaris lluents, de cartó.

Tauletes petites, aules i rialles,
planells de muntanyes i mars de cotó.
Capelles, esglésies, amb pares i avis,
tinters, portamines, berenars de tardes,
labors i puntaires amb mel i mató.

Record que s’enfonsa amb la melangia
de dies que viuen tan dins, al meu cor.
I penso en les monges, de vestit tan negre
i d’ànima blanca refulgent d’amor.

Cada vespre en somnis, en parla a cau d’orella
l’infant que somica pel temps llunyà,
per a dir-me fluixet, com parlen les fades:
Vols tornar a l’escola, com en temps passats?

Roser Díaz Martín