L’Urnulfu està en perill

0
209
Il·lustració de Gràcia Farràs

Sang a Sant Gervasi, 18

Jordi Quer

Vaig despertar-me de matinada. La Lídia, la cabellera escampada sobre l’espatlla bruna, dormia a la meva vora. Flaixos d’anit em vagaven per la ment. La sexualitat d’aquella dona, espècie de femme fatale surrealista que havia anat a petar al meu catre, era tot un món. Res en ella era en línia recta. Per tot s’havia de tombar i buscar camins inexplorats. Semblava que ja la tenies, però s’escapava com una anguila, per acabar tornant amb més força i explosivitat. Aleshores, quan aconseguies estar per la feina, et citava textos antics sobre la fornicació. Divertits, extravagants. Fins que sant tornem-hi i finalment la penetraves, i llavors, els seus ulls d’ambre, es perdien en un horitzó ignot, com si fossin molt lluny d’allí en aquell moment.
La noia es posà a mormolar mots abstrusos i incomprensibles. Estava somiant. La paraula “Urnulfu” brollà diversos cops de la seva boca. Urnulfu, segons la conversa delirant que havíem tingut, era “el llegendari sereno de Sant Gervasi que havia descobert la Gran Porta”, l’home que sabia a què es referia el truculent poema “Pàrquing-cementiri” de Jordi Palimpsest… Quin embolic.
La Lídia es girà cap a mi. Els seus dits esquelètics i llargueruts es posaren a jugar amb el borrissol del meu pit. Parlà com si estigués desperta, amb els ulls mig closos, però no vaig entendre res del que deia. Xerrotejava en una llengua estrangera, presumiblement en alemany. El to de veu pujava i baixava, passant de l’enuig iracund a la calma benèfica. Delirava.
—Himmler! –xisclà.
Vaig intentar despertar-la. La noia esbatanà els ulls i saltà sobre meu. Em posà les mans al coll i mirà d’estrangular-me. Vaig aconseguir, d’una empenta, treure-me-la del damunt. De l’estrebada rebotí a terra. La mare que la va parir, estava ben sonada.
—Però què fots?
Romangué estirada, amb el cap sobre el braç, en un estat d’absoluta quietud, sense fer cas de la meva interpel·lació. Vaig apropar-m’hi. La seva caixa toràcica s’inflava lentament. Tota ella semblava el Desconsol de Llimona, però en comptes de la blancor del marbre, la pell obscura i atlètica. Vaig abraçar-la i, ara sí, es deixondí.
—L’Urnulfu està en perill –mussità apesarada.
—En perill de què?
—Els nazis són aquí. Sento la seva presència. Himmler ha tornat i aquesta vegada no deixarà que s’escapi.
—Els nazis, Himmler… què t’empatolles?
—Busquen el Sant Graal. Saben que es troba amagat a Montserrat. Els catalans l’han salvaguardat des de l’antigor. Els monjos van aconseguir despitar-los el primer cop però ara no ho aconseguiran. Necessito la teva ajuda. Hem de protegir l’Urnulfu.
—A veure, tia, no em vinguis amb històries.
—No em creus, oi? –m’observà indignada–. Va, mira Internet.
La noia em posà el portàtil davant dels nassos.
—Escriu “Himmler Barcelona” –digué asseient-se a la meva falda, de manera que vaig notar els pèls del seu entrecuix, hirsuts i rasposos, a la cuixa.
Vaig teclejar el que m’havia suggerit. Tot de pàgines web saltaren a la pantalla i, en efecte, explicaven la vinguda de Heinrich Himmler a Barcelona. El jerarca nazi i cap de les SS hi aterrà l’any 1940, tot just finida la Guerra Civil. Hi fou calorosament acollit per les flamants autoritats franquistes i realitzà una visita a Montserrat, sembla que a la recerca del Sant Graal. Tot partia de l’esotèrica identificació del “Montsalvat” que apareixia a l’òpera Parsifal de Wagner, on se suposava que hi havia el mític calze, amb la boteruda muntanya catalana.
—Tens raó, Himmler va venir amb la palla mental del Graal. I això quina relació té amb l’Urnulfu?
—L’Urnuflu sap que són a la ciutat. Tinc por que vagin per ell.
—Però qui és l’Urnulfu?
—El sereno de Sant Gervasi, el qui té les claus que obre la porta del Meravellós.
La conversa m’estava fent perdre la paciència. Amb el ratolí vaig moure cap avall la pàgina web que parlava de la incursió catalana de Himmler. Una imatge en blanc i negre em féu aturar. Es tractava d’un edifici religiós que vaig reconèixer a l’acte: el convent del carrer Vallmajor, la silueta del qual era absolutament igual que en l’actualitat. Himmler el visità en el seu periple barceloní, resava el peu de foto. Vaig clicar en l’enllaç de la imatge. La informació que vaig trobar-hi m’obrí els ulls com taronges: el monestir havia acollit una txeca durant la Guerra Civil.
—Em creus ara? –proferí la Lídia.
El cap em bullia. Sabia de l’existència de les txeques. Eren les presons secretes, d’infausta memòria, on les autoritats republicanes engarjolaven i maltractaven els partidaris de Franco i els quintacolumnistes que caçaven a la ciutat.
La txeca que hi havia a Vallmajor, segons explicava la pàgina web, no era una qualsevol. Les autoritats feixistes la museïtzaren com a exemple del “terror roig”. No només pel fet que les monges hi fossin foragitades, sinó perquè les cel·les que s’hi construïren estaven en l’avantguarda dels mètodes de tortura del moment. El web mostrava l’habitacle que ensenyaren a Himmler. L’estança, minúscula, disposava d’un banc formigó, però estava inclinat perquè fos incòmode jeure-hi. Al terra, hi havia tot de maons posats de cantó, com un laberint, per tal que fos impossible caminar-hi pla. Les parets estaven decorades amb motius geomètrics: espirals, esferes i quadrícules blanc-i-negres. La contemplació continuada de les imatges, especificava la pàgina web, tenia efectes psicodèlics en la ment del reu. A això, s’hi sumava que el rellotge de la cel·la les hores anaven més lentes del normal i que hi havia un metrònom que grinyolava sense aturador. Tot plegat, un còctel perfecte per fer tornar boig al més valent del qual Himmler degué prendre bona nota.
Vaig buscar un llistat de les txeques de Barcelona al Google. Vaig topar amb una pàgina que destacava les més conegudes i temudes de la ciutat. Parlava especialment de dues: la de Vallmajor i l’anomenada “Sant Elies”. Aquesta darrera es trobava al carrer del mateix nom i ocupava l’antic convent de les Clarisses de Jerusalem. Avui només en quedava en peu l’església de Santa Agnès. Ni més ni menys que situada al costat del pàrquing on havien trobat el cadàver de Guillem Martinelli, en els terrenys del qual es dreçava el monestir. Bingo, ho tenia! L’assassí havia deixat els cossos de les seves víctimes on es situaven funestes txeques. Vaig agafar el telèfon i vaig trucar el Comissari Porxas. No contestà. Era, de fet, molt aviat, dos quarts de 6 del matí; l’home encara devia planxar l’orella. Vaig deixar-li un missatge demanant que em truqués urgentment. No hi havia temps per perdre.
–Lídia, tenim una missió –vaig dir aixecant-la de la meva falda–. Si volem salvar el teu amic Urnulfu, hem d’esbrinar on es localitzaven la resta de txeques barcelonines.

(continuarà)

Respondre:

Please enter your comment!
Please enter your name here

five × 3 =