Merche López, ho borda

0
203

Treballanat a Sant Gervasi

Fotografies: Javier Sardá; textos: J. Sardá i J. Mestre

Trobem Merche López Pérez, de cognoms italians (com ella mateixa afirma de forma irònica i amb el somriure en la boca), en un local petit i poc comercial del carrer Berlinès.

La Merche va néixer l’any 1953 molt lluny de Sant Gervasi, a Alhucemas, al Marroc, de pares espanyols, l’Eduardo i la Mercedes, que van anar a viure en un clima càlid per recomanació medica, pels problemes de cor del pare. Tant el pare com l’avi van treballar al nord d’Àfrica. El 1956 la família torna a Caniles, Granada, i el pare va mor al cap de poc. La mare va prendre la decisió de dividir la família tot emigrant amb la germana major, la Isabel, per guanyar-se la vida a Barcelona, deixant la Merche i el seu germà en el cortijo andalús amb els avis. Dos anys més tard la família es retroba a Barcelona. Merche va ser internada en un col·legi del Tibidabo fins als 9 anys. El destí, doncs, va fer que el seu primer contacte amb Barcelona fos a Sant Gervasi.

Mercedes Pérez, mare
de la Merche, professora de ‘corte y confección’.
A la imatge destacada, la Merche fent feina amb la màquina de cosir.
Fotografies de Javier Sardà

Als 14 anys, Merche va entrar a treballar a la sastreria de confecció a mida per a home i dona de Fausto Nuñez Romero, al carrer Indústria 216. S’hi confeccionaven vestits i roba de tot tipus, fins i tot les primeres peces de prêt-à-porter. Als 17 anys Merche era l’encarregada de la producció a la sastreria, controlant compres i vendes.Va agafar un pis prop de la sastreria, on passava la major part del dia. L’any 1992, la crisi va obligar a Fausto a prescindir dels seus serveis. El seu cap li va assegurar que mai li faltaria treball fins i tot si decidia establir-se com a costurera, treballant a casa, cosa que no li seduïa pel seu caràcter social i la necessitat vital d’estar en contacte amb la gent.

Aleshores la seva parella, que treballava en el sector de la construcció, feia una reforma a Sant Gervasi i va trobar el local actual, al carrer Berlinès. Tenia un factor a favor seu: estava lluny del seu antic cap i no se sentia culpable si algun client la seguia fins allà, tant lluny, com així va succeir més d’una vegada. A prop d’allà hi havia altres botigues d’arranjaments de roba: una a Balmes, tres a Muntaner i una altra al carrer Camp, que ella recordi, i malgrat això reconeix que es va decidir pel barri per una intuïció inconscient.

A Sant Gervasi ha vist créixer els fills, l’Iñaki i la Patrícia, dels quals se sent orgullosa quan comenta que són “el millor que li ha passat en la vida”, i tots dos tenen la seva vida encarrilada. L’Iñaki va estudiar administració d’empreses i va fer un màster de màrqueting a ESADE, i ja estant casat i treballant. La Patricia, llicenciada en geografia i història, viu fora de BCN i porta la costura a la sang encara que no s’hi dediqui mai professionalment.

Maria Teresa, una clienta que entra a la botiga, defineix la Merche com a “propera als clients i molt professional, però té un defecte, vol jubilar-se”, cosa que no li encaixa en les seves necessitats, perquè dins d’un any no sap qui li arreglarà les peces de vestir. Merche comenta que en altres èpoques no es discutia el valor dels serveis professionals, ni es discutia el cost dels arranjaments. Actualment, fins i tot a Sant Gervasi, el client ho troba tot car. La seva professionalitat li impedeix fer nyaps, encara que alguns clients li demanin un preu més ajustat. En algunes ocasions, li arriben arranjaments casolans per adobar, que encara li porten més feina.

La boca orella ha estat el seu únic màrqueting, si exceptuem les targetes que va repartir pel mercat i les botigues del barri l’any que va obrir el taller. Els clients arriben a tenir molta confiança, ja que poques professions obliguen tant com aquesta: s’han de despullar per prendre mesures de la roba, un acte molt íntim per a qualsevol mortal.