No tenim temps!

0
194
Il·lustració de Gràcia Farràs

Sang a Sant Gervasi (Núm. 20)

Jordi Quer

Quan Porxas s’adonà que la pista de les txeques no era una boutade, es posà furiós com una mona. Fou endebades que vaig dir-li que l’havia trucat no sé quantes vegades per informar-lo. L’home exigí que em presentés en aquell mateix moment al carrer Saragossa, al lloc del crim. Així que vaig comprar els dos llibres, Por qué hice las chekas de Barcelona de R. L. Chacón i Dragolí de Joan Brossa, i ens dirigírem rabents cap al Farró, la Lídia tota cofoia del llibre on sortia el suposat retrat de l’Urnulfu.

Tot pujant, no només vaig elucubrar que el nou assassinat s’havia produït al mateix carrer del bar la Terrassa, cosa que tal vegada confirmava les meves intuïcions, sinó que vaig pensar quina mena de reacció volcànica es produiria quan entrarien en contacte el fet Lídia i el fet Porxas. No anava gaire errat perquè, només palplantar-nos al número que m’havia dit, que es trobava inquietament a prop del bar, Porxas se la mirà de fit a fit i exclamà:

–Aquesta no entra.

–M’està ajudant…

–Mira, Sasplugues, fes amb la teva vida el que et roti però es queda aquí.

–Vostè no sap res del mal –li digué la Lídia passant-li dos dits davant de la cara–. El té enfront dels ulls i no el veu…

–Qui et penses que ets, mocosa? –exclamà el comissari apartant-los bruscament.

Llavors la Lídia aixecà els braços en posició d’atac i li ventà una puntada amb la seva atlètica cama. La noia, segons m’explicà durant la nit tòrrida que havíem passat, havia fet uns quants anys de Kung-fu abans de dedicar-se a l’esgrima. Porxas, tanmateix, no era un aficionat. Repel·lí àgilment l’escomesa agafant-li la cama. Vaig posar pau enmig dels dos i vaig dir a la Lídia que m’esperés a La Terrassa llegint el llibre sobre el dissenyador de les txeques, vejam si en podíem treure suc.

–No te’n refiïs –proferí Porxas quan ens trobàrem sols.

–Tranqui, comissari, he descobert la pista gràcies a ella.

–Fes-me cas –insistí comminant-me a passar cap a dins–. Folla-te-la, però vés amb compte.

L’edifici on s’havia produït el fet luctuós, custodiat pels Mossos d’Esquadra, era un bloc de pisos construït als anys setanta que ocupava quasi una illa de cases entre els carrers Francolí i Santjoanistes. Un rètol a l’entrada anunciava el nom que tenia: Edificio Oasis. A l’accedir-hi, fet i fet, es tenia la sensació d’això. El lloc, plàcidament residencial, no era una construcció alta i agressiva, sinó de tres pisos, que s’estenia horitzontalment i s’adequava a la idiosincràsia dels carrers del Farró. Gaudia d’un pati interior d’ús exclusiu per als veïns. Un espai equipat amb un parc infantil i esquitxat de bancs per seure-hi, arbustos i fanals. Un oasi que en aquell matí d’estiu, en què el sol començava a pessigar la ciutat, havia esdevingut un reducte grotesc i macabre.

Al bell mig del pati, repenjat a un tobogan, hi havia el cadàver. Tot de membres de la policia científica formiguejaven al seu voltant, a l’espera que el jutge arribés per fer l’aixecament. Ens hi apropàrem. L’assassí, en efecte, havia seguit el mateix modus operandi que en les anteriors ocasions. El cos, totalment nu, d’una blancor marmòria, mostrava marques rogenques a les extremitats i a l’abdomen. Els ulls estaven ben oberts. Una pintura abstracta li penjava del coll, en aquest cas uns esquitxos de coloraines que perfilaven un garbuix indesxifrable.

Ara bé, hi havia dos trets distintius: l’ull dret estava seccionat, com si li haguessin efectuat un tall horitzontal amb un bisturí, i l’ésser humà que havia perit en tan penoses circumstàncies semblava una dona, per la cabellera i els pits, però també disposava de membre viril.

–La mare que els va parir…. L’heu pogut identificar?

–No ha sigut difícil –comentà Porxas–: és Karme Sànchez, presidenta de la Coordinadora de Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bisexuals de Barcelona.

–Cap pista?

–Estem mirant les càmeres de seguretat i preguntant al veïnat –digué el comissari guaitant els pisos que envoltaven el pati–, però, ara com ara, res de res, igual que al Pàrquing de Sant Elies. Els fills de puta són uns professionals.

El meu mòbil vibrà. La Lídia m’havia enviat un WhatsApp. Era extensíssim, la paia no podia ser breu:

La txeca del carrer Saragossa, altrament dita PREVENTORI G, es trobava al convent de les llegendàries Monges Comanadores de Sant Joan de Jerusalem, pertanyent a l’Ordre de Malta i del qual avui només resta el verger on passejaven les tendres novícies, usurpat pel gris edifici anomenat Oasi. Tres cercles infernals hi foren construïts per mostrar el recte camí als contraris de la Causa Republicana, de manera que, al cercle núm. 1, el condemnat conduït per milicians-Caronts era dipositat a la temuda cel·la Nevera, pou curull d’aigües pudents, causant d’una humitat horripilant i d’una sensació d’asfíxia espaordidora. Si aconseguia sobreviure, ascendia al Cercle núm. 2, apel·lat del Metrònom, una cel·la psicodèlica on el brunzit d’aquest giny i un focus permanentment encès feia impossible el repòs entre laberints de totxos i llits lliscants. En el cas que, així i tot, el coratjós presoner reeixia a pujar un cercle més, arribava al Núm. 3, on s’aixecava una Cadira Elèctrica, en la qual li remullaven els peus i li provocaven descàrregues esfereïdores. Així ho disposà Laurencic de Barcelona, Arquitecte de les Txeques.

–Sasplugues, no ens despistem! –digué el comissari agafant-me per l’esquena i allunyant-nos del cadàver–. M’has explicat la història de les txeques. De bon rotllo, quina relació fefaent té amb tota aquesta merda?

–Hi ha una cosa fora de dubte –vaig dir–: els dos primers emplaçaments on s’han trobat els morts i el d’avui són llocs que van ser txeques.

–El Preventori no sé què?

–Sí, el Preventori G. Estava ubicat aquí mateix, on hi havia un convent. La vinculació amb les txeques està demostrada des del moment que el mort de Sant Elies i aquest s’han localitzat a l’interior mateix dels edificis on abans hi havia les presons.

–I això què dimonis vol dir?

–Tenint en compte que les víctimes pertanyen al món de l’esquerra alternativa, puc aventurar que el mòbil dels assassins és practicar una mena de venjança del dany que van causar les txeques, controlades per comunistes i anarquistes, a la gent de “dreta”. És a dir, el perfil dels culpables seria penya d’extrema dreta o similar.

–Fins aquí no cal ser gaire espavilat per arribar-hi… Estem seguint els grups extremistes de la ciutat i no hem vist res sospitós. Estem fotuts.

–Ja… la hipòtesi Txeques té un avantatge.

–Quin?

–Permet anticipar-nos a l’assassí. Comissari, has de posar vigilància a les txeques que hi havia a Sant Gervasi. Ara mateix és l’única manera de pescar-lo. Amb la Lídia, la meva amiga, hem confeccionat un plànol…

–No em parlis de la teva amiga –tallà Porxas– I els quadres que els pengen?

–No en tinc ni idea… Necessito més temps per investigar.

–No tenim temps!

–A més de les marques a les extremitats, heu trobat alguna cosa que relacioni els tres cadàvers?

–Hem detectat rastres de quitrà.

–Tinc feina, comissari, he de marxar. Vigilareu les txeques?

–Passa-me’n la llista i veurem què puc fer-hi –respongué Porxas posant-se unes ulleres de sol.

Mentre ell es dirigia novament cap al cadàver, que estaven tapant amb una manta, vaig sortir de l’edifici Oasis i vaig encaminar-me a la Terrassa. Una munió de preguntes em rebotaven al cervell. La Lídia es trobava en una taula solitària llegint, totalment abduïda per la lectura, com si no fos d’aquest món. L’Oliver, a qui havia encomanat la vigilància del bar, estava jugant a escacs amb un parroquià. L’home feu veure que no em coneixia i continuà la seva partida. La Lídia s’havia cruspit gairebé tot el llibre que havíem comprat sobre la funesta matèria. En els seus ulls hi fulgurava l’infern de les txeques.

(continuarà)

Respondre:

Please enter your comment!
Please enter your name here

17 − fifteen =