Paraules de l’1-O

0
1074

Notícies de Sant Gervasi

Elena Bulet

Nota introductòria: Així m’explicava una amiga el seu dia 1 d’octubre. Es tracta de la seva narració dels fets i la seva pròpia vivència. L’article és opinió en primera persona i no va amb cap pretensió d’ofendre els qui no la comparteixen.

Mai m’hauria imaginat que viuria dins una pel·lícula tant de temps. Encara ara, que ha passat un cert temps, estic estranya. Emocionalment, no m’ho acabo de creure. Tot sembla surrealista. Aquestes són les paraules més difícils que he escrit mai.

Dels sis membres inicials que érem quan es va crear el grup de Whatsapp de l’Escola Augusta, en vam arribar a ser més d’un centenar en qüestió d’hores. Tothom disposat a ajudar en el que fos. Hi havia la necessitat d’organitzar-nos, ja fos per transmetre missatges pel grup com per pensar en les accions i el procediment que calia seguir per part dels veïns. Així va ser com em vaig trobar proposada per ser una de les “organitzadores” (si es pot dir així, perquè és un càrrec prou important) dels votants (i veïns) del grup de l’Escola Augusta. Puc dir ara, després d’uns dies per adquirir perspectiva, que ha estat una de les millors experiències de la meva vida. He descobert una part del meu barri i de mi que desconeixia.

No pretenc narrar-vos fil per randa el que molts vau viure (potser al mateix centre que jo, potser en un altre diferent), perquè tots els qui vam participar en el referèndum de l’1-O tenim una experiència única i preuada d’aquest. Només us vull il·lustrar els moments que a mi, encara ara, m’escalfen el cor.

La reunió del dia anterior convocada pels veïns, on vam acordar trobar-nos a les 4 de la matinada per evitar que es precintés l’escola. Allà també vam planejar la xocolatada del matí següent, per agafar forces de cara al referèndum. Voluntat d’acord, de suport i de democràcia. Gent de diversos colors polítics, de diverses edats, tots lluitant per una mateixa causa.

L’obertura de portes de l’escola i l’entrada ràpida d’urnes. Tots estàvem muntant taules per l’esmorzar. De sobte, silenci i serietat. Moviments segurs i efectius. Arriba un cotxe i entren ràpidament dues bosses negres. Urnes i paperetes. A més, la gent concentrada anava augmentant, potser aleshores hi havia ben bé un centenar. I més que anirien venint.

La crida de voluntaris joves per tal de constituir les meses, ja que cap notificat es va presentar aquell dia. Les cares de determinació de desenes de nois i noies disposats a assumir una responsabilitat, fins i tot en l’àmbit jurídic, ja que els presidents es convertirien en la màxima autoritat de la votació. Determinació admirable, gràcies a tots, de veritat.

La paciència de tots els votants i voluntaris que, sota la pluja, amb paraigües oberts, esperaven que funcionés el sistema informàtic. També recordo amb tendresa la paciència dels malalts que van anar a votar a primera hora. I la calma dels avis i àvies que van estar esperant la crida del seu torn asseguts dins l’escola. No m’oblido també d’aquelles persones que, tot i tenir una cua especial i ràpida per si no aguantaven tanta estona dempeus, van voler fer cua braç a braç amb altres veïns.

La responsabilitat i el rigor dels organitzadors, dos grans homes que ens van conduir a tots per un camí difícil, però tranquil. No diré noms, però segur que si ho llegiu, us identifiqueu. Gràcies, gràcies i més gràcies. Vam seguir en tot moment el protocol. En els moments de dubte, quan no funcionava el cens, quan pensàvem que vindria la policia, quan era més fàcil plegar i assegurar, no vam defallir. Vam estar dempeus i oberts fins al final.

Les reunions clandestines amb els presidents de mesa en llocs inimaginables. Allà discutíem l’estratègia i el pla que, en casos extrems, portaríem a terme. Vocals i presidents, tots vau ser valents i us vau bolcar en la vostra tasca. Tampoc oblido les inspeccions a la recerca d’amagatalls impossibles per defensar les nostres urnes amb joves experts.

Les paraules d’ànim i el caliu transmès pels veïns i veïnes. Molts i moltes em vau preguntar com estava, si em sentia cansada, si no volia menjar o beure res. Molts i moltes em vau donar les gràcies per una tasca que per mi era un plaer. Molts i moltes em proporcionàveu idees i consells que se us havien ocorregut per funcionar millor. Molts i moltes em somrèieu en les mil anades i vingudes que feia de fora al pati, del pati a l’escola i a la inversa. Molts i moltes em vau dir que us inspirava confiança. Per mi, totes aquestes gestes eren un motor per tirar endavant, fos l’hora que fos, sentís el que sentís. Gràcies, perquè així no vaig tenir por.

Tots els qui vau venir quan vam demanar gent. Quan tothom va marxar a dinar, l’afluència va viure un moment crític. Ens pensàvem que si venia la policia nacional (no, no els posaré majúscules) ens prenien les urnes. Segur que molts vau menjar ràpid, sortir a l’instant, afanyar-vos per arribar i seguir resistint. No ho oblidaré mai, la seguretat de veure l’escola plena, després d’haver votat la majoria de persones.

La serenitat amb què molts i moltes resistíeu, fins i tot sabent que us arriscàveu a rebre. L’acceptació del protocol a seguir en cas que vingués la policia i les responsabilitats de vigilar els carrers, de tancar la porta i d’ajudar a la gent, que molts vau assumir quan us ho vam demanar. La sensibilitat que demostràveu aplaudint a la gent gran, emocionant-vos i abraçant-vos cos a cos.

Els minuts llargs i agònics fins al tancament del centre, tot just a les vuit del vespre. El suport de tothom a l’exterior, per si de cas passés res al darrer moment. La frase final del president de mesa comunicant que s’havia acabat la votació.

El cant dels Segadors (amb la meva pell de gallina) i els aplaudiments quan es van anunciar els resultats. Aquí, molts teníem ja els ulls plorosos.

Les mans en la recollida del centre, que havia de quedar en perfecte estat pel dilluns següent. També les abraçades de comiat entre moltes persones que, sent completament desconegudes, les havia sentit tan i tan a prop. De fet, encara us hi sento. I espero conservar-vos i seguir-vos veient, sigui en el context que sigui.

Aquests són alguns dels grans records del dia 1, però de ben segur que, tan bon punt enviï aquesta crònica, em vindran a la ment molts d’altres més (i em maleiré per no haver-los copsat abans). Sigui com sigui, vull dir-vos que aquestes paraules són meves, però us les vull fer vostres, veïnes i veïns, perquè sou vosaltres les i els qui vau fer possible la jornada de l’1 d’octubre. Un exemple de democràcia, d’unitat, de germanor, de generositat, d’amistat, de col·laboració, de simpatia, de confiança, de força, de valentia i de pau.

Gràcies a tots i a totes, sense vosaltres no hauria estat possible. Em sento, com molts, plenament orgullosa del que vam fer.