Rosa Castells, el barri des dels ulls d’una fotògrafa

0
116
Fotografia cedida per Rosa Castells

Gent del barri

M. Antònia Font Fernández

En la darrera entrevista de contraportada d’aquesta primera etapa d’El Jardí, quedem a Vil·la Florida amb la fotògrafa Rosa Castells. Aquest centre cívic s’ha convertit en un bon punt de trobada per al veïnat de la Bonanova, però sense veïns com la Rosa, nascuda al barri del Clot però resident a Sant Gervasi des que es va casar, no tindríem ni jardí, ni centre cívic, ni biblioteca.

Vostè ha estat presidenta de Barnavasi. Quin record en té?
Vaig ser-ne una de les fundadores i sempre he estat a la Junta de l’Associació. Durant 8 anys, entre el 1990 i el 1998, vaig ser-ne la presidenta. Recordo que una de les primeres fites era aconseguir il·luminar el carrer Muntaner per Nadal, i ens va costar molt convèncer els comerciants perquè hi aportessin econòmicament. En altres casos actuàvem molt vinculats a l’Associació de Veïns, com ara a l’hora de revitalitzar la Festa Major o de muntar la cavalcada dels Reis Mags. No volíem limitar-nos a ser uns simples bombilleros, com se’n deia d’aquestes associacions.

De fet, també ha col·laborat amb l’Associació de Veïns, la Comissió de Festes…
De l’Associació de Veïns me’n van fer sòcia honorífica, i aquest any, per exemple, els he facilitat fotografies, entre elles del tramvia blau. I amb la Comissió de Festes hi col·laboro des dels orígens, però de manera intermitent.

També es va implicar en un mitjà que es deia Sant Gervasi Informació, que vam recordar en un dels primers números d’El jardí. Vau arribar a publicar 150 números, però el projecte es va acabar. Què és el que no vau poder aconseguir?
Els tres primers números els vàrem impulsar quan era presidenta l’Agnès Pares. Quan jo la vaig substituir, li vaig donar un nou impuls a la revista amb col·laboradors externs que si dediquessin professionalment. Es va acabar en iniciar-se la crisi, per manca de publicitat. Ara, era una revista realment molt buscada: hi havia gent que em preguntava pel darrer número abans que hagués sortit! Jo m’encarregava de la majoria de fotografies.

Tornem a la Festa Major. Què creu que necessita avui en dia per tornar-la a impulsar?
El problema de la Festa Major és que cada any s’organitzen els mateixos actes. A veure, jo hi trobo a faltar els correfocs (que havien convocat molta gent al carrer Mandri), una trabucada, capgrossos… Les cercaviles sempre fan festa major. Passa també que els centres cívics ja proposen prou activitats al llarg del curs, potser. Però sí, la Festa Major de Sant Gervasi ara mateix està estancada. Fa molts anys el pregó el feia un personatge conegut, recordo que un any va venir la Núria Feliu a fer el pregó i va ser un revulsiu, però darrerament el pregó no funciona; tot i que mai ha tingut gaire èxit, aquí.

© Juanjo Compairé

Parlem de la seva trajectòria professional com a fotògrafa. Continua en actiu?
Sí, continuo exercint de fotògrafa, si bé amb menys activitat que quan tenia l’estudi obert al públic, perquè això requeria obrir cada dia. Però encara tinc clients, particulars i empreses, que em truquen. També col·laboro amb el Departament de Comunicació del Districte. Pensa que vaig començar amb 23 anys, i he tingut l’estudi obert 45 anys.

Sempre ha tingut l’estudi a Sant Gervasi?
Sí, tot i que vaig néixer al Clot, prop de l’avinguda Meridiana. Però el meu marit era dels voltants de la plaça Molina… El primer estudi, on vaig estar 7 anys, el tenia en un entresol (Muntaner, 555), però després em vaig poder establir a peu de carrer.

Quin tipus de fotografia ha treballat sobretot?
He fet de tot, retrat i reportatge, però el retrat ha estat una constant. Hi va haver una època en què vaig treballar per a revistes d’alimentació naturista, i em va agradar perquè els aliments són quelcom viu i que ens dona vida. També he fotografiat productes farmacèutics i cosmètics, i fins i tot coixinets industrials, que d’entrada et preguntes com els pots agafar.

També canvia la societat. Com s’ha reflectit això en les demandes de la seva clientela?
He pogut veure que la fotografia professional ha anat guanyant terreny: abans ningú es feia una fotografia per feina, si de cas de carnet, i enganxava aquesta fotografia al currículum. Però avui en dia les webs de les empreses demanen fotografia professional. Els americans, de fet, feia anys que a la seva targeta hi posaven una fotografia, cosa que aquí no fèiem…

I com a fotògrafa, com creu que ha evolucionat?
Jo no venia de família de fotògraf, sinó de metges, per tant no tenia experiència en aquesta professió. Abans d’obrir el primer estudi, amb l’ajuda del meu marit, vaig estar dos mesos fent fotografies a familiars i amics, quan vaig obrir, al barri no hi tenia competència i de seguida vaig tenir feina. Al principi treballàvem molt en blanc i negre, després tot en color, i finalment el món digital. Aquest no va tardar a seduir-me, tot i que la fotografia tradicional no m’ha deixat d’agradar. Però veient les possibilitats que m’oferiria, vaig invertir-hi ben aviat. Potser massa perquè la inversió en els seus inicis era molt més elevada, malgrat això l’experiència en el temps en va anar a favor.

‘Destacaria que el barri
ha guanyat cohesió’

Per acabar i ara sense la càmera, com veu el barri?
Jo el visc molt, el barri, moltíssim. És cert que ha canviat, però destacaria que ha guanyat cohesió. Abans moltes famílies marxa- ven sistemàticament els caps de setmana, i ara no és que ara s’hagi perdut del tot aquest costum, però diria que se’n van menys sovint. En guanyar la Vil·la Florida en vam sortir molt beneficiats..

D’entrada, però, els beneficiaris de Vil·la Florida no havien de ser els veïns…
L’Associació de Veïns i la de Comerciants vam batallar per no perdre aquest espai. Durant molt de temps, el pacte era que ens cedirien la meitat del terreny, mentre que l’altra seria per a pisos. Però es va insistir que era tot o res, i va ser res per a ells. I això ha estat fantàstic, perquè ara també tenim la biblioteca.

I la Bonanova, quin és el seu punt preferit?
M’agradava molt la Tamarita, que vaig viure molt els primers temps; ara hi vaig menys. La veritat és que valoro molt el fet d’haver anat recuperant espais, perquè l’únic lloc on podia anar amb els meus fills petits era la plaça de Ferran Casablancas. El Dipòsit de Bellesguard és preciós, però comprenc que si no et ve de pas no hi vas.
No vull acabar aquesta entrevista sense remarcar que a partir de l’1- O, he retrobat molts amics i clients i n’he fet de nous, he descobert uns joves del nostre barri molt ferms i ben organitzats. Veïns joves i grans disposats a defensar un món més just i equitatiu.

Amb aquesta entrevista a Rosa Castells, tanquem el darrer full d’aquest diari, tanquem el curs i tanquem la primera etapa d’El jardí. Ens retrobarem obrint un nou curs i una nova etapa en aquest mitjà. Una nova etapa en la qual veïns i comerciants continuarem regant el nostre Jardí. Bon estiu!

Respondre:

Please enter your comment!
Please enter your name here

8 − 7 =