Sang a Sant Gervasi

7
1918

Jordi Quer

Primera entrega: El misteri de les turmes

L’única pista que tenia de l’home que buscava era que menjava turmes. Les turmes eren una d’aquelles menges càrniques que havien entrat en dolça decadència amb l’adveniment de la producció ecològica i el vegetarianisme de masses. Quan vaig començar a cercar on es podien trobar turmes a Barcelona, no foren pocs els qui em digueren que la seva mare, quan eren petits, els feia menjar turmes, «perquè portaven molt ferro». En la ment d’aquestes persones, les turmes funcionaven com les magdalenes proustianes i els feien recordar tot d’elements de mamífers que degustaven amb delit en la seva tendra i llunyana infància: ronyons, fetge, cervellets… Comprar turmes a la ciutat no era comesa fàcil. Vaig contactar amb un establiment de la Boqueria que s’anomenava Menuts Rosa. Vaig escriure’ls un mail demanant si disposaven de la peça en qüestió. La seva resposta fou ràpida: «Tots els dies de l’any en tenim». Vaig vagarejar alguns dies per la Boqueria, entorn de la parada, infructuosament. Després d’observar les turmes fresques que oferia la paradista, vaig arribar a la conclusió que, si a algú li agradava aquella repugnant vianda, en lloc de cuinar-la ell mateix, el que feia era anar a algun restaurant on en servissin. Vaig estar cercant establiments de Barcelona que en tinguessin a la carta. La sorpresa fou gran davant del fet que només vaig trobar-ne un: La Bodega, a la Plaça Molina. Era al vespre, que vaig palplantar-me davant del restaurant. El cel de Sant Gervasi estava encapotat. Tot el que quedava sota el Tibidabo estava cobert per una boirina grisa.
—Teniu turmes? –vaig preguntar al cambrer que em rebé.
—Sí –digué mirant-me encuriosit–. Vostè és el senyor que ve cada setmana, oi?
—Crec que es confon –vaig respondre somrient.

La Bodega, a la plaça Molina
La Bodega, a la plaça Molina

L’home m’acompanyà a una taula que quedava a l’entrada del local. Tot observant la carta, vaig constatar el que ja em temia. Un plat de turmes es pagava a 17 euros. Algú que setmanalment tirava d’aquest aliment no podia ser un qualsevol.
—És gran, una ració de turmes?
—Es tracta d’una unitat.
—D’acord, posa-me’n una.

Vaig estar esperant engolint una cervesa. Al restaurant no hi havia ningú encara, acabaven d’obrir. De la cuina arribava una remor de veus i d’atuells. Quan em van portar el plat, vaig ensumar-lo. La flaire no era dolenta. Així i tot, era difícil discernir que allò era el que se suposava que era: un testicle de bou. Estava tallat en rodanxes, que havien estat arrebossades. Vaig apropar-me una turma a la boca. Les meves dents travessaren la capa de l’arrebossat. La sensació que entrava en contacte amb aquella carn —vaig imaginar els espermatozous bovins que havien circulat per aquella petita porció— fou apaivagada ben aviat pel gust, deliciós, extraordinari. Vaig cruspir-me les turmes en un tres i no res. Uns clients entraren al restaurant i s’assegueren a la taula adjacent a la meva. Vaig escoltar atentament quan parlaven amb el cambrer. No demanaren turmes. Que em quedés allí molta estona podria ser sospitós. Tot just al costat de La Bodega, hi havia la terrassa d’un altre bar. Vaig seure-hi i vaig demanar-hi un cafè. Era el moment de prendre paciència i esperar. Enfront de la paret lateral de La Bodega, al carrer Alfons XII, hi havia un edifici que m’era familiar. Es tractava del casalot del poeta Joan Maragall. Hi havia estat, feia anys, quan començava en l’ofici. Amb la Núria Rovira, la meva mestra, vam fer-hi una visita.

Amb la col·laboració de Caterina Balcells

Segona entrega: L’home de la mirada trista

Vaig conèixer la Núria Rovira en una biblioteca. Ella era una assídua d’un dels llocs més meravellosos de la ciutat: la Biblioteca Pública Arús. L’Arús, creada en l’efervescent segle XIX, estava especialitzada en moviments obrers, anarquisme i maçoneria. Un dia, per pur avorriment estudiantil, m’hi vaig deixar caure. Cercava un estrany llibre de poesies titulat Anarquines, escrites l’any 1908 per un desconegut Felip Cortiella. Aleshores somiava en ser editor i un dels títols que tenia en cartera la meva futura editorial era precisament aquest, l’únic llibre conegut de poesia «anarquista» en català, no reeditat des de la seva publicació anarquinesi del qual suposava que faria unes grans vendes. La Núria es fixà com demanava Anarquines al bibliotecari, amb qui —posteriorment ho vaig saber— estava conxorxada. Ben aviat entaularem conversa. Aquell nit acabàrem en un bar de copes fins a altes hores de la matinada tot parlant de revolució, espiritisme i ciències paranormals. A partir d’aleshores anàrem quedant. La Núria m’ensenyà multitud de coses de Barcelona que no coneixia i em transmetré la seva regla d’or: en aquesta ciutat, per viure-hi bé, calia tenir-hi dues feines. Ella compaginava la gastronomia —era historiadora de la cuina— i la investigació privada. El dia que vaig confessar-li els meus somnis de grandesa editorial m’aconsellà, assegurant-me que era l’única manera que me’n sortís, que fes d’editor i detectiu. De fet, la meva primera incursió en el món de la investigació fou la visita a la casa Maragall del carrer Alfons XII, davant la qual ara em trobava fent temps per si apareixia l’home que buscava al restaurant La Bodega. La Núria havia rebut l’encàrrec de localitzar el fragment d’un retaule gòtic que es trobava en parador desconegut. Després de diverses indagacions, tot apuntava que la pintura es trobava en un pis de la casa Maragall, on vivia un descendent del primer president franquista de la Diputació de Barcelona. Ens palplantarem davant de l’habitatge en qüestió. Ens obrí la porta un home d’uns quaranta anys, que parlava amb lentitud. La seva mirada era apagada i trista. La Núria aconseguí fer-lo riure amb un parell de comentaris jocosos. Mentre ella l’entretenia —era molt bona en això—, jo havia d’escorcollar el lloc per si trobava la pintura. Vaig quedar-me esbalaït davant del que vaig contemplar. El pis estava reblert d’obres d’art. N’hi havia tantes que algunes estàvem repenjades les unes sobre les altres. Tauletes sumèries, escultures gregues, vasos ibers, pintura neoclàssica francesa, un Picasso, un Dalí… Tan sols una televisió de plasma de grans dimensions sobresortia entre tota aquella acumulació d’obres, enfront de la qual hi havia un sofà. Vaig imaginar-me la vida somorta que portava aquell individu, com mirava mandrosament la televisió envoltat de grans obres de l’art universal. Una peça de fusta es trobava recolzada de cara la paret. Vaig girar-la. Bingo. Es tractava del fragment del retaule gòtic. S’hi representava una dona picant en una mà de morter. El color de la reproducció que n’havia vist era més viu que l’original, el cromatisme de la qual estava com apagat. La dona no mirava cap al morter, sinó a un punt indeterminat que quedava fora del quadre.

Un home que duia rastes entrà a La Bodega i s’assegué en una taula. Vaig observar el plat que li portaven els cambrers. No hi havia dubte. Havia demanat unes turmes.

Tercera entrega: Un moviment inesperat

L’home de les rastes sortí del restaurant amb una bossa de plàstic. No s’havia acabat les turmes i se les enduia a casa? Vaig seguir-lo. Travessà la plaça Molina i agafà el carrer Guillem Tell. Ben aviat trencà Saragossa amunt. El seguiment era de les coses que portava pitjor de l’ofici. Si t’allunyaves massa, hi havia risc de perdre’l. Si t’apropaves, de quedar en evidència. Tota l’estona havent de vigilar que l’individu en qüestió no es girés i descobrís que anava rere els seus passos. L’home entrà al bar La terrassa. Vaig esperar uns minuts i vaig fer el mateix. La terrassa era un clàssic del Farró on es produïa un fet curiós: la gent hi jugava a escacs. Després de demanar una cervesa a la barra, vaig girar-me. Hi havia, en efecte, uns quants parroquians concentrats davant dels seus respectius taulers. L’home de les rastes s’hi havia afegit. Semblava que el seu contrincant i ell eren coneguts. Vaig seure

Situació de La terrassa, al carrer Saragossa cantonada amb el passatge de Sant Felip
Situació de La terrassa, al carrer Saragossa cantonada amb el passatge de Sant Felip.

a la taula contigua. No feren gaire cas de la meva presència. L’home havia deixat la bossa de plàstic, on suposava que hi havia les turmes, a la cadira que tenia al costat. Un detall em sorprengué. La roba que duia: un polo Lacoste, uns pantalons de lli blanc, pulcrament planxats, i uns mocassins d’ant. No era pas un tipus d’indumentària que encaixés amb el pentinat rastafari. Tampoc el colrat de la cara, estil raigs UVA. Tot plegat em feu cavil·lar si es tractava de l’individu que cercava. Una llum esmorteïda travessava els finestrals del bar. La terrassa donava a un antic passatge que vés a saber perquè s’havia conservat i que donava una idea de com devia ser el barri: cases modernistes, de màxim dues plantes, que disposaven d’una reixa i d’un minúscul jardí. Dubtava de què calia fer a partir d’ara. Trucar a la meva client amb la informació que tenia era ridícul. Em calia alguna cosa més. Un home s’assegué enfront meu amb un tauler d’escacs i parsimoniosament col·locà les figures en el lloc que els pertocava. Un cop ho va haver fet, em mirà de fit a fit convidant-me que iniciés la partida. Vaig avançar un peó blanc fins al centre del tauler. L’home respongué amb la mateixa posició amb un de negre. De petit havia practicat els escacs. El meu pare odiava el futbol i mirà que m’interessés per altres esports. Hi havia, tanmateix, alguna cosa constitutiva del meu temperament que m’impossibilitava reeixir-hi mínimament: els nervis. Vaig provar el mat del pastor. Es tractava d’aconseguir la victòria amb les tres primeres jugades. Aquest tipus de mat era possible si el jugador que tenies davant no en sabia gens. No fou el cas. L’espontani a qui m’enfrontava no era un passerell. Hauria de desenvolupar tota una estratègia si volia guanyar-lo. Vaig mirar de reüll la partida del costat. Estava més avançada. L’home de les rastes havia cruspit una torre i un peó al seu adversari. Detestava el moment dels escacs en què després de la sortida dels peons, els cavalls i els alfils, es produïa una llarga estona de contenció, en què trencar l’empat semblava impossible i aconseguir matar un simple peó era com iniciar el camí del triomf. Quan vaig arribar a aquest punt, en lloc de llançar-me a un incert atac, vaig optar per l’enroc. A la taula veïna l’home de les rastes feu un brillant salt de cavall amenaçant alhora una torre i un alfil. El seu contrincant es prengué una bona estona per decidir quina peça sacrificava, cosa que ell aprofità per anar al lavabo. El meu adversari avançà un peó en un requadre en què no hi havia cap peça a prop. Mentre intentava dilucidar què havia volgut fer amb aquell moviment, l’home de les rastes reaparegué. La meva sorpresa fou gran quan vaig adonar-me que s’havia canviat. En lloc del polo Lacoste, ara lluïa una samarreta cenyida amb una estelada i una falç i un martell. Les pantalons havien esdevingut uns bombatxos, els camals amplosos dels quals s’obrien a l’alçada dels bessons. Com si el canvi fos el més normal del món, s’assegué i prosseguí el joc. A diferència de la meva partida, que es trobava empantanegada, ell ho tenia tot de cara. Amb un àgil moviment de torre feu escac al rei.

Quarta entrega: L’àngel okupa

L’home de les rastes somrigué per sota el nas. El seu contrincant no tenia escapatòria: tombà el rei. Ell agafà la bossa de plàstic, on havia entaforat la roba que s’havia canviat, i s’acomiadà. Vaig contemplar, impotent, com obria la porta del bar i desapareixia. Hagués estat sospitós abandonar la meva partida de cop i volta. El meu adversari, després d’un seguit de jugades anodines en què la meva ment estava en tot menys en el tauler que tenia davant, prengué avantatge. Vaig contraatacar amb un moviment de dama més vistós que efectiu. Mentre ell rumiava amb tota la calma del món la manera de protegir-se’n, vaig adonar-me que a la cadira de l’home de les rastes hi havia un paper de diari fet un manyoc. Li havia caigut en marxar? Vaig desplegar-lo curosament, vigilant que no s’esquincés. Era un article del diari ABC publicat el 15 d’agost. L’havia escrit Salvador Sostres i es titulava “Hay que entrar en Gracia”. L’articulista, conegut polemista local flagell de tot allò que feia ferum d’esquerranós, escometia amb ferocitat contra aquest barri barceloní: “Gracia es el barrio de Barcelona donde se cuecen todas las categorías de un mal que se incrusta y se propaga por antros y plazas y rastas. Gracia es la capital del submundo okupa, el hotel subvencionado de los antisistema. Una mezcla de violencia y mugre asola su paisaje de calles pequeñas y estrechas, de rincones donde nunca ha llegado el alba.”

vista-de-graciaI continuava: “Hay que entrar en Gracia con tanques de los que también disparan agua, para limpiar y reprimir de una sola vez. ¿Acaso no es lo mismo? Las mejores metáforas son siempre las militares. Hay que desalojar a los malhechores, y confiscarles las drogas con que juegan a la parodia de ser libres; y no sólo por el daño que ellos hacen, sino para que el barrio deje de ser el centro de peregrinación mundial de colgados, vagos y maleantes.” El text, escrit val a dir-ho amb enginy, es rabejava finalment amb la festes de Gràcia i els guarniments dels carrers, que acusava de “cutrez” i “suciedad”.
El meu contrincant feu una jugada hàbil que em deixà tocat. No tenia nervis per resistir l’atac i remuntar. La meva derrota fou lenta però irreversible. Un cop finit el joc vaig baixar carrer Saragossa avall. Turmes. Escacs. Pijo-rastafari. Sostres. Les peces del trencaclosques no eren fàcil d’unir. Fet i fet, no tenien solta ni volta. Vaig “entrar” a Gràcia pel carrer de les Carolines. Tot ziga-zaguejant per carrerons, vaig anar a parar a Verdi i al capdavall d’aquest, a la plaça de la Revolució de Setembre. Hi havia una munió de gent, a les terrasses, asseguts en rotllanes, arreu. Vaig imaginar-me Sostres “entrant” a la plaça muntat dalt d’un buldòzer, emportant-se tota aquella gent per davant, els ulls vermells i brillants com un dimoni que per fi havia pogut fer allò per al qual estava destinat. Una gernació, que bevia en gots de plàstic i parlotejava alegrament, s’amuntegava a l’entrada del Bank Okupat. Es tractava de l’antiga oficina d’una caixa d’estalvis que havia fet fallida i que havia estat ocupada en els temps més durs de la Crisi. Els veïns hi duien a terme activitats socials i culturals. Vaig observar l’interior a través dels generosos finestrals que havien romàs de la vella oficina. La noia que venia els tiquets de la beguda em cridà poderosament l’atenció. Portava la indumentària típica d’aquell ambient, una samarreta de tirants amb una consigna feminista, un reguitzell de pírcings solcant l’orella i el serrell retallat rectilíniament sobre el front. Hi havia, però, alguna cosa en ella que la feia diferent. Els seus ulls blaus, que contrastaven amb una cabellera d’un negre intens. La forma de moure els llavis molsuts en parlar. Tota ella desprenia una calidesa i una serenitat que amaraven el lloc. Un home es quedà a la seva vora després de demanar-li un tiquet La meva sorpresa fou gran quan vaig adonar-me de qui era. L’home les rastes. Bingo, ja el tornava a tenir.
– Tio, Sasplugues, quant de temps!
– Disculpa? –vaig mussitar girant-me.
– Ei, no em recordes?
– Ara mateix…
– Jordi Palimpsest, poeta.

Quinta entrega: Fetor de pàrquing

Després de rumiar-hi, vaig recordar la cara d’aquell individu. Una matinada alcohòlica i espessa havíem parlat en un tuguri al qual havia anat a petar per caramboles de la nit.
—Que guai trobar-te. Et vaig dir que escrivia, oi?
Vaig mirar de reüll a l’interior del Bank Okupat. La noia dels ulls blaus havia abandonat la barra improvisada i estava conversant animosament amb l’home de les rastes.
—Ah sí?
—Tot just acabo d’enllestir el meu primer poemari. Volia fer alguna cosa diferent, lluny de totes aquestes històries del post-punk, del post-porno… Es titula Fetor de pàrquing. He donat moltes voltes al tema dels pàrquings. La solitud que hi impera les hores que no hi ha ningú. Els espais subterranis que s’hi amaguen.

El noi va callar com si no hagués de continuar. Tanmateix, foren simplement uns segons, en què vaig conjecturar, il·lusament, equivocadament, que la conversa s’acabava.
—Els meus pares viuen a Santaló. A la zona alta hi ha un fotimer de pàrquings. La majoria van construir-se als anys 70. Com que els cotxes d’ara són gegants en comparació als d’aleshores, hi ha problemes terribles per encabir-los. Les places són justes de collons. La penya ha de lluitar contra columnes amenaçadores, contra girades massa tancades, contra veïns que els rasquen el cotxe.
L’autor de Fetor de pàrquing va aturar-se novament. Al cap d’uns instants, prosseguí entonant la veu, com si recités de memòria:

—El xerricar de la carrosseria
El xiscle de la xapa aixafada
Les màquines sofrents
L’horror del pàrquing
La futura ferralla

»Però el llibre va més enllà. La darrera part és un extens poema narratiu, que experimenta amb la idea-força del pàrquing com a escena d’un crim. Em venia de gust buscar la conjunció entre vers i assassinat. Acostar la poesia a la novel·la negra avui tant de moda, per què no?

El xicot tragué un lligall de papers d’una cistella d’espart que duia penjada al coll.
—Busco editor. Et molaria publicar-los?
Vaig observar els textos. Si bé la idea d’introduir la criminologia en la poesia m’havia semblat si més no pintoresca, els versos que vaig espigolar-ne fent-hi un cop d’ull, afegits als que havia escoltat de viva veu, no presagiaven res de bo. En els darrers anys s’havia publicat molta poesia que no s’aguantava per enlloc i res més lluny de la meva intenció era persistir-hi. De fet, si alguna cosa consolava de la munió de poetes joves que anaven emergint a l’escena poètica catalana és que molts d’ells, després d’un primer llibre, preferien no tornar-hi. La raó d’aquesta feliç no-persistència és que amb un primer poemari tal vegada havien aconseguit el que pretenien, incrementar la seva vida sexual o alguna fotesa per l’estil. A més, jo era un editor diferent. Era un editor que ajudava els editors a solucionar els seus problemes.
—Em sap greu, no publico poesia
—És igual, tio, queda-te’ls, de bon rotllo, i si te’ls llegeixes, em dius coses
Vaig agafar el poemari si us plau per força. Mentre el seu autor demanava un paper de fumar a un jove que estava assegut a la vorera, vaig girar la vista al Bank Okupat i no vaig veure l’home de les rastes i la noia dels ulls blaus. Endebades vaig entrar-hi i vaig escorcollar-lo. S’havien esfumat, davant dels meus nassos.
Quan ja de retorn caminava per Travessera de Gràcia amb Fetor de pàrquing sota el braç, la meva ment s’imaginà escenes tòrrides en què l’home de les rastes masegava els pits de la noia, la penetrava frenèticament… M’estava posant estúpidament gelós? Vaig creuar Gala Placídia. Encara em quedava feina per fer. Unes proves d’impremta d’un encàrrec que en mala hora havia acceptat m’esperaven sobre el despatx. La part de Travessera que anava fins a Diagonal, plagada d’oficinistes durant el dia, estava encalmada en aquelles hores. Vaig pujar Muntaner. L’ombra de l’edifici de l’antic casalot de Muñoz Ramonet es retallava solitària. La meva oficina es trobava en un entresòl d’un edifici de gust dubtós que s’anomenava Les Amèriques. El qui hi venia es trobava amb el dilema d’escollir entre dues portes. En una hi havia el rètol “Sant Gervasi Confidencial”. En l’altra, “Sasplugues, Especialista en Edicions Complexes”.
Les dues portes donaven al mateix lloc.

Sisena entrega: Desaparèixer

El telèfon em despertà. M’havia quedat adormit al despatx, en un divan que tenia quan l’ocasió ho requeria. Mentre despenjava l’aparell, vaig veure les proves d’impremta que havia corregit durant la nit escampades per la taula.

—Digui? -vaig preguntar amb veu ronca.
—Bon dia, sóc l’Anna Gil. Tens alguna novetat?
—No he trobat res remarcable…

La pista de les turmes, a pesar de la confiança que hi havia dipositat, no m’havia conduït a cap conjectura que tingués una mínima solidesa. Vam quedar que, si descobria res significatiu, la trucaria el més aviat possible. Vaig rentar-me la cara al lavabo. Unes significatives ulleres se’m marcaven sota els ulls. Vaig sortir a esmorzar. L’edifici les Amèriques disposava d’un interior d’illa en el qual hi havia un bar. Des de la seva terrassa es contemplaven els blocs que donaven al carrer Santaló. Unes construccions nobles, d’estil clàssic, que donaven al conjunt un aire novaiorquès.

Vaig recapitular els fets mentre em cruspia un croissant i un cafè amb llet. El marit de l’Anna Gil havia desaparegut feia un any. La policia no havia arribat a cap conclusió fefaent del que havia ocorregut. La cosa havia anat com la famosa anècdota de Santiago Rusiñol. La llegenda contava que l’escriptor havia anunciat a la seva dona que anava a comprar tabac i no havia tornat, sinó, que, fugint d’ella i del constrenyiment del matrimoni burgès, se n’havia anat a París a fer d’artista. En el cas del marit de l’Anna, es barallava seriosament la hipòtesi de la “desaparició social”. ¿Havia decidit abandonar la família, amics, feina… i iniciar una vida “nova” tallant amb tot l’anterior? Era un fenomen comú arreu d’Europa. Penya que estava cansada de la seva circumstància i que, de cop i volta, fotia el camp sense deixar rastre, llençant a les escombraries les relacions i tot allò que havia estat ell fins aleshores.

Davant la inoperativitat de la policia, l’Anna decidí tirar pel dret i em contractà. Estava convençuda que el seu marit no havia marxat de Barcelona. Calia investigar quines estratègies per desaparèixer oferia la ciutat. En primer lloc, vaig recollir tota la informació possible sobre ell. S’havia casat amb l’Anna amb vint-i-cinc anys, una edat ben jove pels temps que corren, i havien siguts pares al cap de res. Es dedicava al sector de la compra i venda de pisos. Vaig entrellucar, parlant amb familiars i amics, que ho havia passat malament durant els temps més durs de la Crisi, però que els darrers temps el paio s’havia recuperat. Quan l’Anna va esmentar que li agradaven bojament les turmes, la intuïció em digué que era un fil que calia estirar.

Vaig escurar el cafè amb llet. Tenia poc marge. Havia de portar les proves d’impremta al lloc convingut en mitja hora. El llibre havia d’entrar a màquines avui mateix. La revisió havia estat un calvari —la redacció i la maquetació del text eren un desastre—, però més o menys havia salvat la cosa. Aquesta era la meva missió.

Quan pagava a la barra, el magazine matinal que emetia la tele del bar interrompé la tertúlia i anuncià una notícia de darrera hora. S’havia trobat un cadàver a Sant Gervasi, davant d’un convent que hi havia al carrer Vallmajor. La presentadora anuncià que la imatge que veuríem podria ferir la sensibilitat dels teleespectadors. No vaig tenir temps de pensar per què dimonis passaven aquella foto macabra i com l’havien aconseguit. Un dolor punyent em prengué l’estómac. Vaig córrer al lavabo a vomitar. No hi havia dubte. Era el cos sense vida de la noia dels ulls blaus, que la nit anterior havia vist parlar amb l’home de les rastes.

Setena entrega: Mirada gèlida

El carrer Vallmajor quedava a prop de la meva oficina. Vaig sortir rabent del bar i vaig pujar Muntaner amunt. La imatge de la noia morta se m’havia clavat a la retina. Es trobava totalment nua, repenjada a una reixa. Unes marques vermelles es distingien sobre la pell blanca: als braços, a l’abdomen i a les cames. Els ulls estaven oberts. La seva blavor, ja sense vida, era glacial. Un quadre, que penjava del coll, reposava sobre el pit de la noia. Es tractava d’un dibuix geomètric, compost per requadres vermells, grocs i blaus, tots ells de diferents grandàries. Què dimonis representava?

El carrer Vallamajor, entre el carrer Freixa i la plaça Adrià, amb el monestir de les Magdalenes.

A Via Augusta vaig desviar-me, fins enfilar Vallmajor, un carrer costerut a partir del qual el paisatge del barri canviava. Els edificis adossats desapareixien i es transformaven en blocs enjardinats i residències nobles. Tot just es feu present la silueta d’una església amb trets gòtics, vaig distingir una munió de gent. S’havia establert un cordó policial. Fou difícil apropar-m’hi. Vaig entrellucar el cadàver, tapat per un manta ignífuga, davant de la reixa que protegia l’entrada del temple.

El que havia viscut la nit anterior passà ràpidament per la meva ment. La noia radiant al Bank Okupat, desprenent una enorme calma amb la seva mirada, amb el moviment dels seus llavis. L’estrambòtic home de les rastes, el qual havia seguit amb l’esperança que em donés pistes del marit de l’Anna Gil, xerrant amb ella. Com de cop i volta els havia perdut de vista. Havia estat ell qui havia provocat la seva mort?

Una monja observava aterrada des de darrere la reixa. Tot indicava que es tractava del convent que havien anunciat a la tele. Enfront, a l’altra banda del carrer, hi havia una escola, la construcció principal del qual era una antiga mansió modernista. Un Mosso d’Esquadra conversava amb un professor. Vaig apropar-m’hi de manera que pogués escoltar-los. L’agent es queixava amargament de com als alumnes se’ls havia acudit fotografiar el cadàver amb el mòbil i distribuir-ne per Whatsapp la imatge, que ja havia arribat als diaris digitals, i, és clar, si un mitjà la publicava, la resta no podien ser menys. El professor, visiblement compungit, li assegurava que tenien localitzats els alumnes que havien pogut fer-ho, de la classe de 3r d’ESO, presumiblement a primera hora, abans d’entrar a classe. El meu mòbil vibrà. Vaig mirar qui m’estava trucant. Merda, era l’editor a qui havia de lliurar les proves corregides.

Un taxi em dugué fins a les oficines de l’Editorial Zonalta, al passeig de la Bonanova. L’home em rebé traient foc pels queixals. Com a la majoria d’editors, la possibilitat de no tenir el llibre imprès per a la presentació de l’obra, la data de la qual estava marcada properament i era inamovible, havia esdevingut el seu pitjor malson. Hagués estat inútil explicar-li que no era bufar i fer ampolles el fet de tenir dues feines per sobreviure, que m’acabava de topar amb un crim horripilant. Aquell home (les seves preocupacions estaven a l’alçada de les seves misèries) vivia torturat pels terminis de la impremta, de l’enquadernació, de la distribució… Un dia algú escriurà la història dels editors que estableixen calendaris de producció optimistes i que després han de córrer a recollir a l’enquadernador els primers exemplars sortits del forn per no fer el ridícul a la presentació.

Vaig baixar caminant de l’Editorial Zonalta. Era evident que havia de prendre una decisió respecte d’allò que havia presenciat les darreres vint-i-quatre hores. El primer que calia fer era trobar l’home de les rastes. Vaig encaminar-me al Farró i vaig entrar al bar La Terrassa. Com el dia abans, hi havia parroquians jugant a escacs. Vaig seure en una taula apartada. Es tractava d’esperar per si apareixia. L’editor m’havia fet un nou encàrrec: la revisió d’un llibre el corrector del qual no havia fet bé la feina que li tocava, deixant-lo pitjor de com l’havia trobat. Vaig treure les proves d’impremta i, amb una birra a la mà, vaig posar-me a revisar la correcció.

Vuitena entrega: Correccions tacades de sang

No sé quan de temps vaig estar en aquell estat deplorable, però un cop recobrada la consciència no fou fàcil adonar-me on em trobava. Els meus atacants m’havien arrossegat fins a un espai estret i obscur que quedava entre un mur i un cotxe, de manera que era difícilment visible per algú que accedís al pàrquing. Un gat pelut i gras llepava parsimoniosament les restes d’una llauna de tonyina. Ho continuà fent quan vaig maldar per aixecar-me i els efectes de la pallissa se’m feren presents dolorosament. La mare que els va parir, estava cruixit per tot arreu. El cap m’estava a punt d’explotar. Com vaig poder, vaig posar-me a caminar. Ara caic ara m’aixeco, vaig arribar a Balmes. L’opció bona era agafar un taxi, però, com no podia esperar-ne menys, els paios m’havien regirat les butxaques i s’havien endut els quatre duros que portava. Em vaig resignar a anar-hi a peu. A empentes i rodolons vaig rodejar el turó de Monterols per la banda sud. Ningú parà esment en la meva incerta travessia nocturna per aquells carrers solitaris i costeruts, esquitxats d’edificis elegants i clíniques silents. Uns joves amb aspecte de hippies de casa bona, que estaven asseguts en un banc xerrant animosament, m’ignoraren bellament. Vinga, que ja hi sóc, carrer Sant Elies, carrer Muntaner avall. Un agent de la Guàrdia Urbana aturat en una cruïlla m’observà. Tanmateix, quan anava a passar per la seva vora, arrencà la moto a tota velocitat i desaparegué.

El vessant sud del turó de Monterols.

Arribar al despatx fou salvífic per a la meva ànima. El primer que vaig fer fou anar al lavabo i esguardar-me al mirall. Estava fet un desastre. Reguerons de sang resseca solcaven el meu rostre. Els braços i les cames els tenia tots clapejats de blaus. M’havien ben partit una cella. Després de netejar-me i curar-me les ferides, vaig buidar el contingut d’un sobre d’iboprufè en un got d’aigua. Mentre l’engolia, vaig estirar-me al divan. Tot i que la meva voluntat era posar la ment en blanc i relaxar-me, fou impossible no repassar la pel·lícula dels fets que m’havien dut a aquella situació lamentable. El que em feia més ràbia és que s’havien carregat les correccions en les quals havia treballat tot el dia. Això volia dir que havia de trucar un altre cop a l’editor perquè em tornés a passar l’original, començar de bell nou, esforçar-me a recordar les decisions lingüístiques per les quals havia optat. La mandra que això em provocava era còsmica. Vaig tancar els ulls amb l’esperança que l’antiinflamatori fes el seu fet i el mal de cap minvés.

Quan, fruit del cansament, estava a punt d’agafar el son, el timbre del despatx sonà. Vaig fitar les dues portes d’entrada. No era a la d’editor, sinó a la detectiu, que havien picat. El timbre retrunyí un altre cop, amb insistència. Vaig aixecar-me a poc a poc (els blaus em feien un mal de mil dimonis) i vaig apropar-me a la porta. Una ombra s’intuïa al replà. Just quan premia el timbre per tercer cop, vaig obrir.

—Sasplugues, on eres? Concentrat en les teves correccionetes?

El comissari Porxas, un vell conegut el qual feia dies que no tenia el gust de veure, entrà d’una revolada al despatx amb un somriure murri als llavis. El seu rictus esdevingué seriós quan reparà que duia un esparadrap i una gassa a la cella.

—A què es deu aquesta il·lustre visita? —vaig dir-li—. En aquestes hores intempestives, comissari, hauries d’estar mirant la tele amb la dona i les fills davant la llar de foc…

—No et facis el valent, Sasplugues. Avui t’he vist al carrer Vallmajor, posant el nas a l’escenari del crim. Què hi foties allí?

—Ho he vist per la tele, era a prop i m’hi he arribat.

El comissari Porxas s’assegué en la cadira on treballava i, encreuant les cames, posà els peus sobre la taula del despatx.

—Seré benevolent. Explica’m el que saps i jo t’explicaré el que sé.

—Accepto, comissari, si dispares primer.

Porxas agafà un diccionari que tenia a la taula i es posà a fullejar-lo.

—La noia assassinada —afirmà— no és una persona qualsevol. Es tracta d’Ona Puigdellívol, activista social i conegudíssima regidora de la CUP al Districte de Gràcia.

Novena entrega: No et facis el valent, Sasplugues

No sé quan de temps vaig estar en aquell estat deplorable, però un cop recobrada la consciència no fou fàcil adonar-me on em trobava. Els meus atacants m’havien arrossegat fins a un espai estret i obscur que quedava entre un mur i un cotxe, de manera que era difícilment visible per algú que accedís al pàrquing. Un gat pelut i gras llepava parsimoniosament les restes d’una llauna de tonyina. Ho continuà fent quan vaig maldar per aixecar-me i els efectes de la pallissa se’m feren presents dolorosament. La mare que els va parir, estava cruixit per tot arreu. El cap m’estava a punt d’explotar. Com vaig poder, vaig posar-me a caminar. Ara caic ara m’aixeco, vaig arribar a Balmes. L’opció bona era agafar un taxi, però, com no podia esperar-ne menys, els paios m’havien regirat les butxaques i s’havien endut els quatre duros que portava. Em vaig resignar a anar-hi a peu. A empentes i rodolons vaig rodejar el turó de Monterols per la banda sud. Ningú parà esment en la meva incerta travessia nocturna per aquells carrers solitaris i costeruts, esquitxats d’edificis elegants i clíniques silents. Uns joves amb aspecte de hippies de casa bona, que estaven asseguts en un banc xerrant animosament, m’ignoraren bellament. Vinga, que ja hi sóc, carrer Sant Elies, carrer Muntaner avall. Un agent de la Guàrdia Urbana aturat en una cruïlla m’observà. Tanmateix, quan anava a passar per la seva vora, arrencà la moto a tota velocitat i desaparegué.

El vessant sud del turó de Monterols.

Arribar al despatx fou salvífic per a la meva ànima. El primer que vaig fer fou anar al lavabo i esguardar-me al mirall. Estava fet un desastre. Reguerons de sang resseca solcaven el meu rostre. Els braços i les cames els tenia tots clapejats de blaus. M’havien ben partit una cella. Després de netejar-me i curar-me les ferides, vaig buidar el contingut d’un sobre d’iboprufè en un got d’aigua. Mentre l’engolia, vaig estirar-me al divan. Tot i que la meva voluntat era posar la ment en blanc i relaxar-me, fou impossible no repassar la pel·lícula dels fets que m’havien dut a aquella situació lamentable. El que em feia més ràbia és que s’havien carregat les correccions en les quals havia treballat tot el dia. Això volia dir que havia de trucar un altre cop a l’editor perquè em tornés a passar l’original, començar de bell nou, esforçar-me a recordar les decisions lingüístiques per les quals havia optat. La mandra que això em provocava era còsmica. Vaig tancar els ulls amb l’esperança que l’antiinflamatori fes el seu fet i el mal de cap minvés.

Quan, fruit del cansament, estava a punt d’agafar el son, el timbre del despatx sonà. Vaig fitar les dues portes d’entrada. No era a la d’editor, sinó a la detectiu, que havien picat. El timbre retrunyí un altre cop, amb insistència. Vaig aixecar-me a poc a poc (els blaus em feien un mal de mil dimonis) i vaig apropar-me a la porta. Una ombra s’intuïa al replà. Just quan premia el timbre per tercer cop, vaig obrir.

—Sasplugues, on eres? Concentrat en les teves correccionetes?

El comissari Porxas, un vell conegut el qual feia dies que no tenia el gust de veure, entrà d’una revolada al despatx amb un somriure murri als llavis. El seu rictus esdevingué seriós quan reparà que duia un esparadrap i una gassa a la cella.

—A què es deu aquesta il·lustre visita? —vaig dir-li—. En aquestes hores intempestives, comissari, hauries d’estar mirant la tele amb la dona i les fills davant la llar de foc…

—No et facis el valent, Sasplugues. Avui t’he vist al carrer Vallmajor, posant el nas a l’escenari del crim. Què hi foties allí?

—Ho he vist per la tele, era a prop i m’hi he arribat.

El comissari Porxas s’assegué en la cadira on treballava i, encreuant les cames, posà els peus sobre la taula del despatx.

—Seré benevolent. Explica’m el que saps i jo t’explicaré el que sé.

—Accepto, comissari, si dispares primer.

Porxas agafà un diccionari que tenia a la taula i es posà a fullejar-lo.

—La noia assassinada —afirmà— no és una persona qualsevol. Es tracta d’Ona Puigdellívol, activista social i conegudíssima regidora de la CUP al Districte de Gràcia.

Desena entrega: Et donaré una oportunitat

—Vaig veure Ona Puigdellívol la nit abans que aparegués morta.
La noia, segons m’acabava d’explicar el comissari Porxas, havia mort per extenuació. Li havien infringit una mena de tortura lenta però efectiva de la qual només havien restat les marques a les extremitats i a l’abdomen, sembla que produïdes per uns barrots. Era evident que el fet que es tractés d’una regidora de la CUP neguitejava els Mossos d’Esquadra i que no tenien gaire idea per on començar. El comissari Porxas obrí els ulls com taronges quan vaig dir-li que l’havia vist.
—On?
—Al Bank Okupat. Estava parlant amb un home.
Vaig fer-li una descripció detallada de l’individu en qüestió, posant èmfasi en les rastes i la seva indumentària.
—Què hi foties allà? T’has fet de la CUP ara que està de moda?
—Estava seguint l’home.
—I què?
—Res, de sobte ja no hi eren.
—Van marxar junts?
—Això és el que vaig induir. Vaig perdre’n el rastre.
—Hem parlat amb la gent del Bank –assegurà Porxas– i ningú va veure l’home que descrius. Per què el seguies?
—L’encàrrec d’una dona per trobar el seu marit, en parador desconegut.
Porxas s’aixecà i es posà a caminar per l’oficina.
—L’home de les rastes és ell?
—No…
Vaig explicar-li que l’única pista que tenia del marit era que menjava turmes, com havia anat a parat al restaurant La Bodega i després havia seguit l’home de les rastes, fins al bar La Terrassa, perquè havia vist que havia demanat turmes per emportar.
El Comissari Porxas esclatà a riure.
—Sasplugues…
L’home no podia parar de riure. S’estava partint davant dels meus nassos.
—Unes turmes, la millor pista de la història…
Finalment, davant del fet que la broma no em feia gens de gràcia, es posà seriós.
—Això no és tot –vaig prosseguir.– Avui he tornat al bar La Terrassa per si l’home de les rastes apareixia per allí.
—I l’has vist?
—No, però, al sortir del bar, m’han parat una trampa.
—Qui?
—Eren dos, però només he vist la cara d’un. M’ha robat la bossa. L’he perseguit fins a un carreró, on ha aparegut l’altre per l’esquena. M’han apallissat –vaig dir-li mostrant-li els blaus.
—Un d’ells era l’home de les rastes?
—No n’estic segur…
—I per què no has vingut a la comissaria?
—Havia d’acabar de corregir unes proves.

Piet Mondrian, ‘Composició en vermell, groc, blau i negre’ (1921)

—La mare que et va parir, Sasplugues! –exclamà–. Quan deixaràs les teves correccionetes de pa sucat amb oli i et dedicaràs a fer de detectiu com Déu mana?
Porxas es repenjà en un prestatge on hi havia una muntanya de papers d’antigues revisions i tancà els ulls com si estigués rumiant profundament.
—Et donaré una oportunitat –a la fi digué–. Com deus imaginar, aquest cas està aixecant una polseguera i una expectació al·lucinants. Als polítics i als periodistes que m’estan tocant els pebrots sobre el tema, ara s’hi han afegit els de l’Arquebisbat en trobar-se el cadàver davant d’un convent. I per més inri, tinc el departament ple d’espies dels sindicats dels Mossos que odien la CUP a mort. Un sidral…Necessito algú que vagi per lliure, fora dels focus.
El comissari deixà un feix de bitllets i una fotografia sobre la taula del despatx. Tanmateix, m’aturà la mà quan anava a agafar-los.
—Amb dues condicions –precisà taxatiu–. Primera, oficialment no treballes per a mi. Segona, no vagis ara a la Núria Rovira i li expliquis tot, okey?
Vaig assentir tot prenent la fotografia. Es tractava del cadàver ampliat per la part del cap i el bust. L’esguard gèlid però alhora serè de la noia em remogué l’estómac com el primer cop que l’havia vist a la tele. Sobre els pits, penjat al coll, destacava l’enigmàtic dibuix geomètric, el qual contrastava amb les sinuositats inertes de la pell.
—És una obra molt famosa de l’artista avantguardista Piet Mondrian, pintada l’any 1921 –comentà Porxas–. Es titula Composició en vermell, groc, blau i negre. Als fills de puta que han fet això, els agrada la posada en escena, cosa que no presagia res de bo. Si descobreixes res, avisa’m.
El comissari obrí la porta per marxar, però, abans de fer-ho, es posà la mà a l’infern de l’americana i em llançà una bossa de plàstic, que vaig caçar al vol.
—I no pateixis per La Terrassa –digué acomiadant-se i fent un cop de porta–. Hi posaré vigilància per si s’hi acosta l’home de les rastes.
Quan vaig mirar l’interior de la bossa, vaig adonar-me, amb no poca alegria, que era la meva pistola. Porxas me l’havia requisat per ús indegut. Sine
die
. Vaig acaronar-ne el canó i vaig resseguir-ne el mànec. La inscripció que hi havia gravat es mantenia intacta: Sant Gervasi Confidencial.

Onzena entrega: Aquesta pista  no et portarà  enlloc

Jordi Quer

Aquella nit, un cop hagué marxat el comissari Porxas, vaig dormir profundament, com feia temps que no passava. Quan vaig despertar-me eren vora les dotze. Vaig recuperar una antiga funda que es lligava entorn de l’esquena i que quedava amagada sota la roba. Vaig entaforar-hi la pistola i vinga cap al carrer.

Tenia clar que compliria la primera condició que m’havia imposat Porxas: no cantaria que pencava per a ell. Ara bé, la segona, que no en parlés amb la Núria Rovira, me la passaria pel folre. Què havia ocorregut entre ells que feia que s’odiessin a mort? Les vegades que havia tret el tema a tots dos, havien declinat parlar-ne taxativament.

Avinguda Diagonal, Via Augusta i carrer Sèneca.

Vaig baixar Diagonal avall. No vaig trigar gaire a arribar al carrer Sèneca i palplantar-me davant del Trimalquió, el conegut centre gastronòmic que la Núria regentava en les hores que no es dedicava a la investigació privada. En aquest lloc fou on la Núria dugué a terme el que anomenà “Entrevista laboral”. La qüestió era avaluar la meva capacitat per col·laborar en les seves tasques detectivesques. El mètode que seguí no fou ben bé ortodox. Consistí en qui aguantava més fotent-se xupitos d’una beguda estranyíssima, d’alta graduació, que havia arribat de no sé quin país remot. Evidentment, em tombà. Per molt que fos vint anys més gran que jo, era impossible seguir el seu ritme alcohòlic. Així i tot, reconegué que la meva resistència havia estat meritòria i em fitxà d’ajudant “oficial”.

El Trimalquió disposava d’un finestral que permetia observar el que s’estava coent a dins. Vaig guaitar-hi. La Núria era allà, impartint un taller a uns encuriosits neòfits. Trimalquió oferia un ventall amplíssim de cursos que anaven des de la iniciació a la cuina paleolítica fins a un tast de gastronomia futurista, passant per cuines d’arreu del món. En aquell moment estava fent un dels tallers que tenia més èxit, dedicat a la cuina romana: “Atreveix-te amb un banquet de la Roma Imperial!”. La bona acollida era atribuïble al fet que no només ensenyava els plats bàsics que es cruspien els romans, sinó que mostrava com dimonis preparar les complicadíssimes menges que se servien als tiberis que els qui tenien pasta organitzaven.

La Núria explicava el plat i apuntava en una pissarra els envitricollats passos a seguir, a l’hora que el seu simpàtic ajudant, l’Oliver, maldava per posar-los a la pràctica davant l’atenta i sovint estupefacta mirada del públic assistent. En aquells precisos instants el jove es trobava en l’àrdua comesa de farcir de llard una llebre que encara conservava la pell i a la qual havien enganxat unes ales com si es tractés del mític Pegàs. Quins sonats, els romans!

Quan vaig plantar-me pel meu compte, l’Oliver em succeí. Era estudiant de criminologia i un aficionat a la exocuina, curiosa branca de la gastronomia que es dedicava al que menjaven els extraterrestres. No hi havia dubte que la Núria havia guanyat amb ell, perquè, a diferència de mi, tant la podia ajudar en les investigacions com als fogons.

Una vegada hagué emplenat l’animal, l’Oliver el col·locà sobre una estructura entorn de la qual hi havia un corrent d’aigua i peixos. La Núria em veié per la finestra i somrigué. Hi havia alguna cosa entre aquella dona i jo que feia que ens entenguéssim a la primera. Percebé que m’estava passant alguna cosa, o millor dit, que m’estava posant en un embolic. En aquelles circumstàncies, la Núria no es podia resistir de participar-hi. Deixà l’Oliver a càrrec del taller i sortí fora.

—Va, vés al gra, que tinc poc temps –digué encenent-se una cigarreta i reparant en les ferides que tenia al rostre–, què li has vingut a explicar a la tieta Núria?

Li encantava considerar-me el seu nebot i, de fet, d’alguna manera ho havia acabat sent, si bé era la tieta més punky del país.

—Estic investigant el crim de la regidora de la CUP.

Vaig explicar-li la història. El seguiment de l’home de les turmes, el cadàver trobat davant del convent del carrer Vallmajor, el quadre de Mondrian que li penjava al coll, la pallissa en sortir del bar La Terrassa… Ni una paraula, evidentment, de l’encontre amb el comissari Porxas.

La Núria m’esguardà múrria:

—Per on començaràs?

—Estiraré el fil de la pintura de Mondrian, vejam què coi en trec.

—Aquesta pista no et portarà enlloc –asseverà mentre escurava la cigarreta–. En primer lloc, prova-ho amb el convent. Les monges veuen i perceben coses. A les nits no dormen. És probable que s’adonessin d’alguna cosa.

»Xato, t’he de deixar –afegí mirant com l’Oliver es desenrotllava dificultosament amb la llebre–. Mantén-me informada.

(continuarà)

Il·lustració destacada: Gràcia Farràs Ribas