Santa Agnès: convent, txeca i parròquia

0
292
La capella dels Màrtirs. ©Roser Díaz

Galvany – Turó Parc

Roser Díaz Martín

Primera època: el convent de Jerusalem (1883-1936)

El convent de Jerusalem.

Parlem de l’actual Parròquia de Santa Agnès, al carrer de Sant Elies. Per conèixer la seva història ens haurem de remuntar a l’any 1208 quan l’orde de Sant Joan de Jerusalem, en aquell temps masculina, es va instal·lar a Barcelona, en uns terrenys entre l’avui Ronda Sant Pere i la Via Laietana. L’any 1699 els monjos abandonaren la casa i aquesta va ser ocupada per les monges de la mateixa ordre. Però als voltants de 1869, amb el pla de remodelació i obertura de la Via Laietana, el convent va ser derruït (1882) i la seva capella destruïda (1886). Veient la perspectiva, ja el 30 d’abril de

El claustre del convent de Jerusalem.

1880, Sor Raymunda de Pont i Fray va sol·licitar a l’Ajuntament de Sant Gervasi, la llicència per la construcció d’un convent en els terrenys que havia donat Sor Maria Lluïsa Vilagrassa. Aquest solar estava delimitat pel carrer de Sant Elies, el carrer Tavern i el del Ferrocarril. L’arquitecte escollit va ser D. Francisco de Paula i Villar. L’Ajuntament ho concedeix, ja quan Sor Maria Lluïsa Vilagrassa és abadessa, però les taxes de 1.752 pessetes per la llicència d’obres són massa elevades. Llavors es contracta a Pedro Nolasco Vergés, qui fa un escrit demanant s’eximeixi a la comunitat del pagament. Acceptat finalment el suplicatori, comencen les obres. Primer del convent (1881) després de la capella (1883) i neix el Convent de “Las Mujeres Religiosas de San Juan de Jerusalen”. Era una obra formada per dos cossos diferenciats, un el convent de dos pisos d’alçada i una cornisa ampla afegida a posteriori, i un altre el d’una capella, alta, amb reminiscències gòtiques segons la moda del moment. En el soterrani, les cel·les de les monges de clausura i a la part est, on ara hi ha l’Institut Menendez Pelayo, els horts. El Claustre de dos pisos i plaça central, era el lloc de reunió d’una comunitat que vivia a l’esquena del món. Així van passar els anys, fins que l’arribada de la guerra va foragitar a les monges, van abandonar el convent i van marxar cap a Itàlia.

Segona època, període fosc. La txeca de Sant Elies (1936-1939)

Potser el període més turbulent de l’actual parròquia. El soterrani amb les cel·les de les monges de clausura, oferien una estructura perfecta per recloure presoners. Han corregut rius de tinta magnificant esquarteraments, tortures i assassinats. Inicialment va ser ocupada pels milicians de la FAI, després pels comunistes, i al final, quan la guerra va fer un tomb, qualsevol excusa ideològica era bona per prendre represàlies. En companyia d’una persona assabentada que va participar directament en les excavacions i restauració de la zona de la txeca hi vaig fer un tom per les antigues instal·lacions. Allà on diuen que van trobar els ossos dels executats no era res més que l’antic cementiri de les monges, ubicat sota l’església. Així ho va sentenciar un estudi de les restes humanes que van resultar ser anteriors a la guerra. Avui totes les despulles reposen en un ossari comú, en un dels murs. Sí que és cert que es sentenciava i cada nit, grups d’arreu sortien cap al cementiri de Montcada o el de les Corts, on abans d’arribar eren executats. Em va cridar l’atenció “La capella dels Màrtirs”, un recinte allargat, de sostre baix, coronat amb un altar, una creu, la Mare de Déu i un Sagrari. Tot això contrasta amb els forats que els projectils de bala, van deixar a la paret, potser el nom de la capella és prou significatiu. De fet de l’antiga txeca roja o presó dels nacionals, només queden els murs, un sostre baix amb voltes de creu, i unes parets molt blanques, amb espais recuperats per les reunions, per l’ensenyament i l’oració.

Tercera època de tinència a parròquia (1945-1958)

Quan la guerra va acabar, l’edifici va ser retornat a les monges, que el van ocupar el setembre de 1939. L’antic convent estava molt malmès i a poc a poc es va reconstruir. El nombre de feligresos augmentava i l’any 1945, el bisbe Modrego va signar un decret on creava 36 noves parròquies i 14 noves tinències parroquials. Entre aquestes tinències estava Santa Agnès, que depenia de la parròquia de Santa Maria de la Pau. El primer tinent parroquial va ser el senyor José Lucas Soler i com a bon negociant va llogar la capella i la casa del capellà a les monges Clarisses del Monestir de Santa Maria de Jerusalem, en aquell temps per 1000 pessetes al mes. L’any 1947 es va tornar a consagrar la capella, dessacralitzada durant la guerra, A poc a poc varen néixer entitats al voltant, com Les Dones de l’Acció Catòlica, Les Joventuts Catòliques i moltes més. Potser la més rellevant és l’Orde dels Portants de Crist (Quaresma de 1950).

El crist, de Joan Esteve. ©Roser Díaz

Si entrem a la capella, ens cridarà l’atenció un Crist envoltat per llànties vermelles, és el Crist que l’escultor Joan Esteve va fer per l’església l’any 1953. Al seu voltant han nascut la confraria del Crist pels Homes i la confraria de la Santa Faç per les dones. El nombre de feligresos no deixava de créixer i els anys 50 ja era de 1.750 persones. El temple havia quedat petit, així que amb l’autorització del bisbe Gregori Modrego, es van comprar la casa del capellà i l’església que tenien llogades a les monges, per elles es van pagar 2.000.000 pessetes. La Mitra de Barcelona va refer de nou el temple. Les obres van ser dirigides per l’arquitecte Leopoldo Gil Nebot. Finalment el 30 d’octubre de 1958, de nou de mans del prelat Modrego, la vella tinència va esdevenir l’actual parròquia de Santa Agnès sent el primer rector Mn. Jaume Armengol i Armengol.

Desde 1958 fins l´actualitat la coneixem com la parròquia de Santa Agnès

Un petit recull de tresors. El primer retaule de l’església donat pels comtes de Viladarga, ja no hi és, així com tampoc l’altar neogòtic donant pel bisbe d’Horta, però en el seu lloc trobem la imatge de Santa Agnès de Claudi Rius, les pintures de Guillem Soler a l’altar Major o les de Joan Torras al baptisteri. Els 37 mosaics són obra de Raimon Carrera i les imatges del Sagrat Cor i de la Immaculada dels escultors Ricard i Eduard Serra.

En la dècada dels 70 les monges van vendre una bona part de les terres, que van servir per a la construcció dels habitatges que troben a ambdós costats de l’actual edifici.

D’aquesta manera podem veure com en un segle d’història, un edifici pot passar de l’espiritualitat més profunda arrelada en un convent de clausura, al maniqueisme de la por i finalment a ser un en clau públic on s’ensenya, s’ajuda, es resa i s’interactua amb el món.

 

 

Els límits són els principis

Roser Díaz Martín

©Roser Díaz

Diuen que com el món és rodó, els extrems es toquen.
Santa Agnès ha unificat contraris, la guerra i la pau,
la por i l’aixopluc, el bé i el mal, el dolor i la felicitat.
Ha estat un cel i un infern, un lloc beneït i un lloc maleït.
Massa història, encara molt recent….
“Latent, un món d’ànimes dempeus,
pedres que callen i escolten,
pelegrins d’homes i Déus
resen paraules que a voltes
ens arriben fins al cor
o ens ofeguen a les fosques.
Murs santificats que parlen,
ventalls de records que ploren,
suplicants que a Déu enyoren.
Orants que mirant al cel
confien en un estel
que té la fe per penyora.
Tríada de majestats,
el Convent de la clausura,
la foscor sense mesura,
i el triomf de la veritat.
I Santa Agnès entre llànties
parla amb el Crist, xiuxiueja,
hem vençut amb pau la guerra,
som l’exèrcit de bondat.”

Respondre:

Please enter your comment!
Please enter your name here

17 − 13 =