Sometent Roig

0
50
Il·lustració de Gràcia Farràs

Sang a Sant Gervasi, 22

Jordi Quer

La reconstrucció dels fets es revelava diàfana. Els animalots segrestaven les víctimes, les entaforaven a la “nova txeca” i, quan la dinyaven, deixaven el “regal” en indrets on hi havia hagut les predecessores. Segurament, en aquell precís moment, hi havia futures víctimes engarjolades, patint el despietat suplici, a punt de sucumbir… Era peremptori localitzar on es trobava la “presó” a Sant Gervasi. Vaig escriure a Porxas dient-li que havíem de parlar amb urgència.

La Lídia havia perdut l’interès en el llibre Por qué hice las chekas de Barcelona, que ves a saber si era directament el “manual d’ús” dels sonats que ens portaven de corcoll, i es posà a llegir la segona perla que havíem comprat a la Llibreria Antiquària Santpere, el Dragolí del poeta Joan Brossa, la portada del qual, segons ella, era el seu estimat Urnulfu.

Tot esperant que Porxas digués alguna cosa, vaig mirar les notícies per Internet. La darrera mort havia produït, com era esperable, un rebombori al·lucinant. El pànic havia pres la ciutat i s’havia apoderat dels polítics de l’esquerra indígena. Com si el món s’hagués girat a l’inrevés, la policia, armada fins a les dents, s’havia afanyat a defensar les seus de la CUP, Podem, el sindicat CGT… i tota plataforma i assemblea anti-sistema i radical que bategués a la ciutat. L’oposició al Parlament i l’Ajuntament en pes acusaven el govern de la Generalitat i els Mossos d’Esquadra d’inoperància i, encegats d’oportunisme, demanaven eleccions. Centenars de mitjans internacionals ho retransmetien en directe, a peu de carrer. Les xarxes socials havien esdevingut un maremàgnum incomprensible. Les hipòtesis més agosarades assenyalaven Mariano Rajoy i el Govern del PP com els culpables de tot plegat i els recriminaven que volien tornar al franquisme. S’havien escaigut els primers aldarulls a Gràcia. Fins i tot uns paios havien organitzat l’anomenat Sometent Roig, que es dedicava a pentinar els carres a la recerca de sospitosos i ja havia linxat dos integrants de l’extrema dreta.

Vaig escrutar Lídia. Mentre llegia els poemes del Dragolí embolcallada d’una serenitat total, com si el món d’allà fora no tingués existència, la ciutat estava al caire d’un atac de nervis.

Per fi, Porxas contestà. El missatge, tanmateix, no responia el darrer que li havia enviat, sinó que em trametia el quadre de Karme Sánchez, en bona resolució i sense que es percebés d’on l’havia extret. La pressió desgastant que el comissari patia en aquells moments devia ser tremenda. L’home, de fet, aquesta matí, se’l veia taciturn, protegint-se del tsunami que li venia a sobre. Vaig dir-li gràcies i, perquè fos conscient que posant la bòfia a les assemblees cupaires poc s’aconseguiria, vaig resumir-li el que havia descobert per Whatsapp.

L’aire que es respirava al despatx, reescalfat de la calor de tot el dia i corromput de tantes hores d’estar-hi tancats, era espès i xafogós. No havíem menjat res des de l’hora d’esmorzar. Vaig proposar a la Lídia d’anar a fer un mos i que ens toqués l’aire. La noia acceptà després de llegir-me el poema titulat “Poesia feta a propòsit d’haver intervingut en el turment de tirar al foc una ratapinyada”, pertanyent al Dragolí i que la tenia flipada.

Ens vestírem i, emportant-me Por qué hice las chekas de Barcelona, ens precipitàrem al carrer. Els últims rajos del capvespre expiraven i, en l’horitzó del carrer Muntaner, emergia la silueta ombrívola de l’antic casalot de Muñoz Ramonet. Uns operaris de l’ajuntament tancaven el parc que circumdava l’edifici, esdevingut públic recentment. Agafàrem el carrer Marià Cubí. Els bordells per a senyors de zona alta que s’hi concentraven tot just encenien els llums de neó. A Aribau trescàrem amunt. En el restaurant Indochine, un clàssic del menjar vietnamita que es trobava a l’alçada de Madrazo, ens serviren uns plats suculents de fideus d’arròs amb carn i verdures. Ens els cruspíem afamats fins que vaig ensenyar a la Lídia el quadre que havien trobat a la víctima. La noia arrufà el front i no halà més.

—És de Wassili Kandinski –mormolà ombrívolament–, l’iniciador de l’abstracció…

—I el nom del quadre?

Improvisació diluvi, el va pintar l’any 1913, quan es trobava a Munic, en mala hora per a la Història de l’Art. Amb quadres com aquest, en què la figuració ha gairebé desaparegut i tot són traces de colors que dialoguen tumultuosament entre elles, va obrir la porta del Terror…

—Com?

—El marasme on ens trobem ara és culpa seva… Ell va entestar-se a buscar a través de l’art abstracte una mística de la realitat, una gramàtica del cosmos i tots els que van venir després d’ell van seguir-lo –assegurà indignant-se a mesura que anava parlant–. Però, fent això, no només es va carregar l’artesà que ha de ser tot artista i va convertir l’art en una broma (qualsevol pot regurgitar quatre colors en un quadre), sinó que va llançar l’art contra l’ésser humà… L’abstracció ha matat l’art! Mori la mística podrida de Kandinski!

—Calma’t, si us plau.

—No em creus, oi?

La Lídia engrapà Por qué hice las chekas i hi localitzà un pàgina, que llegí com un llampec:

Se torturaban las facultades morales y físicas de la víctima en la celda de los Colores alucinantes, en la que figures geométricas entretenían la atención del detenido, pues la vista no podia apartarse de aquellos dibujos diabólicos.

—És més –prosseguí fullejant una plana posterior i augmentant el to de veu–, en paraules de Laurencic:

En la famosa reunión en la que se había discutido el proyecto, fui preguntado por Garcés, el cual se dirigió a mí como entendido en colores y efectos de luz, preguntándome qué efectos producía los colores siguientes:
Rojo: animava, enardecía, calentaba los sentidos visionales, y, por consiguiente, el temperamento.
Azul: una luz fría, calmante, recomendable para nerviosos y de temperamento histérico
Verde: era tristes lúgubre, “como un día de lluvia”, que predisponía a la melancolía y la tristeza.
Por lo que, recordando estos detalles, Garrigó proposo la colocación de vídrios verdes, llamados de “Catedral” en la ventana, para obtener así de día el efecto antes descrito. De todos estos efectos el que considero, personalment como el refinamiento de la crueldad más perversa…

—Prou ja! –vaig dir arrabassant-li el llibre.

—He, he…. Kandinski, el Gran Impulsor de la Teoria dels Colors, el fundador de l’Art Espiritual, el qui tots Adoren… –continuà, amb els ulls fora de si, desvariejant– Es passava el dia dient que els colors són el mitjà per excel·lència per exercir una influència directa sobre l’ànima humana… És l’artista, sentenciava pomposament, la mà que sap tocar les tecles cromàtiques que la remouen… Visca l’harmonia, visca la sinestèsia!… He, he, com veus, la primera aplicació de la seva revolució pictòrica van ser les teves estimades txeques…. Els colors i les formes geomètriques com a eines de tortura, alienació i violència…¡L’Art contemporani és el Mal! –pregonà a ple pulmó després de pujar sobre la cadira, fent que la resta de comensals es giressin sorpresos–. ¡Els inventors de la tortura a l’ull no va ser Laurencic, sinó Buñuel i Dalí a Le Chien Andaluz! Són els artistes els qui van crear el monstre! Hem de tornar a l’art d’abans de 1910!! Fundem el grup dels Pre-avantguardistes!!!

(continuarà)

Respondre:

Please enter your comment!
Please enter your name here

2 × one =