Tot això és un muntatge

0
131
Il·lustració de Gràcia Farràs

Sang a Sant Gervasi, 15

Jordi Quer

Vaig estar corregint fins a altes hores de la nit. Els ulls se’m clogueren i el meu cap caigué somnolent sobre la taula de l’escriptori. Fou un son prim, pertorbat per la xafogor barcelonina (la primera onada de l’estiu assolava la ciutat) i per malsons horripilants, en què es barrejaven els cadàvers trobats, Miró, Mondrian i Lídia de Molina, la qual venia cap a mi nua i sinuosa, amb la pell tatuada de pintures abstractes, els ulls fulgurants d’una llum verda i fosforescent: “Jo et descobriré el que hi ha més enllà de la porta”, anunciava assenyalant un batent que només disposava de marc i, més enllà, una immensa nebulosa beix i obscura.
Vaig despertar-me de cop i volta, amarat de suor. La meva pistola estava sobre les proves de correcció. Al costat hi havia hi havia el manuscrit que havia deixat la Lídia, el qual desprenia la seva flaire embolcallant: una fragant mescla d’encens oriental i fortor de socarrim, com si visqués a la vora d’una foganya misteriosa. Amb la llum del dia, que entrava poruga per la claraboia, s’apreciaven els dibuixos que solcaven el text: bèsties fantàstiques i monstres amenaçadors que només podien brollar d’una ment folla. Vaig maldar per llegir-ne un paràgraf. Era un tirallonga de frases sense pauses ni punts que s’allargassava fins a l’extenuació. No podia acceptar corregir aquells papers, vaig pensar mentre rescatava un iogurt solitari que hi havia a la nevera de l’oficina. Li diria a Coderola que ho sentia, però que passava del tema.
Convençut d’aquest propòsit, vaig mirar les notícies per Internet. La segona mort havia causat un terrabastall al·lucinant, cosa que el comissari Porxas temia. Tot de rumors incendiaven les xarxes socials, especialment sobre la possible relació entre Ona Puigdellívol i Guillem Martinelli. Semblava ser que tots dos havien participat al 15-M. Això, tanmateix, volia dir poca cosa. Tanta gent havia tret el nas a la plaça Catalunya durant la famosa acampada anti-Crisi. Els tuitaires més frívols apuntaven a un afer sentimental que havia desembocat en el desastre, traient suc del fet que ell estava casat i afillat.
En fi, vaig acabar de revisar les proves per a l’Editorial Zonalta, no sense resultar-me feixuc i confirmant pàgina a pàgina que el corrector que m’havia precedit era el pitjor de la història. Tot seguit vaig trucar Pol Folch, l’editor, per dir-li que havia acomplert la missió. Al vespre presentaven un llibre a la Casa Usher, que es trobava a prop del despatx. Vam quedar que li duria les correccions allí. Això em deixava marge per dedicar-me a la investigació dels crims. Vaig desenrotllar un plànol de Sant Gervasi que feia temps que tenia, gentilesa del Districte, però del qual encara no havia trobat l’ús. Vaig penjar-lo i vaig marcar els dos llocs on havien aparegut els cadàvers: el carrer Vallmajor i el carrer Sant Elies. Vaig estar-me una bona estona observant els dos punts, com si el sol fet d’observar-los m’hagués de dir alguna cosa rellevant i definitòria, fet que, d’altra banda, no es produí.
Vaig dutxar-me, content que les marques de la pallissa s’anaven dissipant ostensiblement, i vaig sortir al carrer. La xafogor de la nit persistia amb escreix. Els fums pudents dels tubs d’escapament dels vehicles que baixaven rabents per Muntaner es quedaven com paralitzats i estantissos a la calçada. Vaig encaminar-me a Sant Elies. El pàrquing ja havia estat desprecintat i els cotxes hi entraven i en sortien com si el dia anterior res no hagués passat. Uns joves que feien pinta de casa bona regentaven una parada benèfica de Càritas davant de l’església de Santa Agnès. En un bar que hi havia enfront, la tele rondinava davant la indiferència dels escassos parroquians. Vaig fer-hi un cafè. Un home d’uns seixanta anys entrà al local amb un gos minúscul, de raça, que tenia més de rata que de caní. Es van posar a parlar de l’assassinat amb el cambrer.
—Tot és això és un muntatge –afirmà l’home–. El tinent d’alcalde mai havia posat un peu per aquí. La mare que els va parir, volen despistar-nos.
—Qui? –preguntà el cambrer.
—Els polítics, qui ha de ser! –respongué posant-se el gosset a la falda–. La mort no s’ha produït. Aquest tio està més viu que tu i que jo.
El cor em feu un bot: a través del finestral del bar vaig veure passar l’home de les rastes, a qui no havia vist des de la nit que enraonava amb Ona Puigdellívol… Vaig sortir corrents. L’home girà a la cantonada del carrer Brusi. Un cop ho vaig fer jo, no hi havia ni rastre d’ell. Vaig resseguir els portals. Res semblava indicar que algú hi hagués entrat. Vaig provar sort als jardins públics de la limítrofa Casa Sagnier. Merda, s’havia esfumat de la capa de la terra. Vaig prosseguir Brusi amunt cogitant si havia estat una al·lucinació. Vaig atènyer el carrer Copèrnic i, al cap d’una pujada pronunciada, vaig trobar-me davant del convent de Vallmajor. Els escenaris dels dos crims eren molt propers. La intuïció em deia que el factor “barri” tenia quelcom a veure en tota aquesta història.
La calma del monestir, com de costum, era absoluta. Enllà del mur del jardí, l’oreig marí somovia les fulles dels arbres. En aquella part de la ciutat, la xafogor no era tan atordidora. Mentre les paraules de la novícia dient que allí hi passaven “cosas extrañas” se’m feien presents, vaig adonar-me que un home m’estava observant des de la vorera de l’altra banda. Quan veié que m’havia fixat amb ell, l’individu es posà a dissimular mirant el mòbil. Allò va fer-me mala espina. Vaig caminar fins al carrer Modolell. De cua d’ull vaig clissar que l’home em seguia des de la distància. Aquest cop no em deixaria enganxar tan fàcilment. Vaig agafar el carrer Raset. A la cantonada amb Vico, vaig amagar-me d’un salt al portal que feia xamfrà. Quan l’home passà, vaig estirar-lo cap a mi i vaig encanonar-lo amb la pistola fent que caigués a terra.
—Va, canta, malparit?
L’home s’arrossegà pel terra fugint. Vaig agafar-lo pels cabells i la sorpresa fou que vaig quedar-me’ls a la mà. Era una perruca. L’home es girà. Aleshores vaig reconèixer-lo. Era l’Oliver, l’ajudant de cuina de la Núria Rovira.
—Què hi fots tu aquí?
—La Núria ha fet que et seguís –digué amb cara de circumstàncies.
—Com?
—Pateix que et pugui passar alguna cosa amb tot aquest merder…
—Així que la tieta Núria m’està protegint –vaig dir ajudant que s’aixequés–. Crec que em podràs ser d’utilitat.
L’Oliver feu un somriure murri.l

(continuarà)