Vocació inesperada

0
77
Il·lustració de Gràcia Farràs

Sang a Sant Gervasi, 23

Jordi Quer

Em vaig veure impel·lit a evacuar-la del restaurant davant l’estupefacció dels cambrers, amb cara de vietnamites que no saben què coi està passant, i la compassió de la clientela. Un cop al carrer, fou inútil dir-li que no es podia muntar aquell sidral. Kandinski, que se li devia indigestar quan estudiava, li despertà tots els dimonis interiors. I la noia no parava de llançar invectives contra ell i una llarga nòmina d’artistes avantguardistes: Picasso, Malevich, Delaunay, Klee, Mondrian, Rothko, Tàpies… Tots aquests i més n’hi hagués hagut rebien de valent en el seu frenesí malaltís.
Havia de tenir el cap clar. Era evident que la reflexió de la Lídia explicava el misteri dels quadres que penjaven dels cadàvers. Laurencic i els qui van crear les txeques utilitzaren, d’alguna manera, els avenços tècnics de l’Avantguarda de l’època per als seus fins carceraris, i els assassins, en la seva delirant croada venjativa, volien “denunciar” la suposada connivència de l’art contemporani amb tot plegat.
Vaig trucar a Porxas. Em penjà a la primera. Començava a estar seriosament preocupat, perquè tot indicava que l’home passava de mi. Vaig revisar el plànol de les txeques que tenia fotografiat al mòbil. Calia comprovar si el comissari hi havia posat vigilància. La que era més a prop es trobava precisament a Muntaner amb Madrazo. Vaig arrossegar-hi la Lídia, que persistia en la seva xerrameca anti-avantguardista.
Vaig sospirar alleujat quan vaig reparar un cotxe patrulla dels Mossos davant del xalet que havia acollit la txeca i que havia sobreviscut miraculosament a l’especulació immobiliària. Actualment hostatjava les oficines de l’Autoritat del Transport Metropolità.
La següent era la txeca del carrer Ganduxer. Fent ziga-zaga i ascendint per Santaló i Calvet, arribàrem a Reina Victòria. D’aquí, deambulant entre casalots d’aire neoclàssic que semblaven pertanyents a nissagues d’anomenada, caminàrem fins a Ganduxer. Uf! Hi havia una patrulla davant un bloc de balcons amplis i luxosos. Porxas m’havia fet cas.
Des d’aquella posició quedava ben a prop la txeca de Vallmajor. ¿L’havia vigilat també, tot i que ja havia estat “usada”? Amb la caminada la Lídia s’havia relaxat considerablement i es mostrava consirosa. Pujàrem amunt pel carrer Modolell, per un tram esquitxat d’urbanitzacions d’alt estànding, solitàries i desangelades en aquelles hores. Aviat atenyérem el convent de Vallmajor, lloc on es trobava el fatídic Preventori D, el que tenia la cel·la psicodèlica d’inspiració kandinskiana. El monestir i els seus encontorns eren deserts. Cap presència dels Mossos d’Esquadra.
El mur protector del jardí conventual s’estenia impertorbable al llarg del carrer Copèrnic. Enllà, les ombres estilitzades dels arbres es gronxaven al ritme de la brisa que arribava a aquelles latituds barcelonines. Poc s’imaginaven els vianants que en aquell indret pacífic hi havia hagut una presó terrible. Les cel·les-amari, les psicodèliques, les enquitranades… es trobaven al jardí? Fou preguntar-me això que vaig rememorar les paraules de la novícia: “En este convento pasan cosas extrañas”.
Una idea em passà per la ment, com havia pogut ser tan estúpid de no haver-hi pensat abans: i si havien fet la txeca on n’hi havia hagut una? Fet i fet, què millor que el jardí discret d’un convent enorme, habitat per unes quantes religioses, per muntar-hi una cosa que ja hi havia existit i qui sap si encara en quedaven vestigis…
El cor em bategà amb força. Jo sol no podia assumir l’assalt i l’escorcoll al cenobi. Vaig agafar el telèfon per avisar Porxas. La Lídia, però, s’havia avançat i s’estava emparrant a l’alt mur. Vaig córrer cap a ella per impedir-li-ho. La noia, tanmateix, tenia una agilitat endimoniada i, en un tres i no-res, fou dalt i desaparegué. Vaig seguir-la. Amb penes i treballs vaig escalar la paret i vaig saltar.
Una fosca densa regnava a l’altra banda. Quan els meus ulls s’hi acostumaren, vaig distingir-hi unes rengleres de canyes creuades on s’enfilaven unes tomaqueres. Unes pebroteres i alberginieres esponeroses, encara humides de la darrera regada, acabaven de delatar l’ús que les monges donaven al terreny. En el racó que quedava més allunyat del carrer, sota dels arbres que es clissaven des de fora, s’erigien dues construccions, una d’elles, la més gran, d’una peculiar forma circular. Vaig desenfundar la pistola i vaig aproximar-m’hi.
La porta de la que era més reduïda (tot just hi podia entrar una persona ajupint-se) xerricà quan vaig accionar-la. A l’interior hi havia tot d’eines agrícoles, amuntegades les unes sobre les altres. Als fons s’hi discernia una giny mecànic, segurament una bomba d’aigua.
Vaig explorar, tot seguit, la construcció circular. Els murs, sense finestres, estaven recoberts d’una substància negrosa. La rugositat del material no deixava dubtes: era quitrà. La porta estava tancada. Vaig parar-hi l’orella i vaig sentir un soroll. Alguna cosa es removia a l’altra banda. Vaig empènyer la batent amb força. No hi havia manera que s’obrís. Vaig donar-hi una puntada de peu, un cop sec, que aconseguí esbotzar-la. Un gat n’emergí esperitat i s’esmunyí entre les tomaqueres.
Vaig romandre uns instants immòbil per si la patacada havia alertat les monges. En veure que el silenci tornava a regnar, vaig entrar-hi. L’habitacle estava completament buit, llevat d’una marededéu que es trobava al capdamunt d’un pedestal modest. Era probable que haguessin convertit la romanalla de la txeca antiga en una capella, una manera de recordar els malaurats fets.
Procurant no fer renou, vaig atansar-me a la banda de l’hort que limitava amb l’església i les dependències del monestir. Un portal conduïa a un claustre. Tement que el dormitori de les monges hi desemboqués, vaig treure-hi el nas amb precaució. Una porxada austera, de construcció moderna, donava la volta a un pati recobert d’herbei. El meu esglai fou entreveure una persona estirada a la gespa, amb els braços en creu i sense un bri de roba sobre el seu cos.
–Tsss, Lídia, què fas? –vaig mormolar des del passadís del claustre.
El meu prec no obtingué resposta. La noia es mantenia impertèrrita. Vaig entrar al pati i gairebé reptant vaig situar-me a la seva vora.
–Estàs boja? –vaig dir sacsejant-la– Vols que ens enxampin?
–Ja no vull saber res de tu –respongué esbatanant els ulls, com si es trobés en èxtasi.
–Com?
–He decidit fer-me monja, pots anar-te’n.
–Monja?!! Au, va, marxem.
–Et dic que no –replicà aixecant la veu.– Dedicaré a la meva vida a Déu.
Una persiana grinyolà i s’aixecà. Un llum s’encengué. Ens havien sentit.
–Vinga, fugim, que aquí no hi tenim res a fer.
–Jo em quedo! –exclamà rebutjant la meva mà.
El moviment dins les dependències del convent anà en augment. Vaig resoldre emportar-me-la per la força i, després de recollir la seva roba, vaig posar-me-la al coll com un sac de patates. Tot rebent-ne puntades i cops de puny, vaig sortir a l’hort i vaig abocar-me al mur per mirar quin era el millor lloc per saltar. Aleshores, tanmateix, unes llums blaves apuntaren al fons del carrer. Era un cotxe patrulla dels Mossos. Vaig ajupir-me perquè no ens veiessin. La Lídia no parava d’insistir que volia ser monja i vaig tapar-li la boca amb la mà. El cotxe s’aturà a l’altra banda del mur.
Hi havia unes veus provinents del claustre, com si algú hi hagués baixat i estigués venint. Vaig arrossegar la Lídia fins a la construcció circular i vaig entrar-hi tancant la porta al meu darrere. Ens arreceràrem a la vora de la marededéu. Quan vaig deixar d’emmordassar-la, xisclà, cosa que m’obligà a fer-ho novament. Hi hagué un moment de silenci i, tot seguit, s’oïren unes passes a l’hort. Així s’escolaren uns minuts que se’m feren eterns. Finalment, es tornaren a sentir els trepitjos, cada cop amb menys intensitat. Vaig notar llàgrimes als dits. La Lídia estava plorant.

(continuarà)

Respondre:

Please enter your comment!
Please enter your name here

17 − 5 =