Els jardins de Moragas

0
1930

Explorar el jardí

Maria Josep Tort

Font antiga, jacaranda i marfulls. Fotografia de M. Josep Tort
Font antiga, jacaranda i marfulls.
Fotografia de M. Josep Tort

Aquests singulars jardins, encaixonats actualment entre tres blocs d’edificis residencials al carrer Tavern formaven part de la finca Torre Lledó propietat de la família Moragas, una família benestant de Barcelona que l’any 1957 va cedir una part dels jardins a l’Ajuntament de la ciutat. La demanda d’espais verds va propiciar la seva remodelació i, el gener de l’any 1959 és van inaugurar com a jardins d’ús públic. La Vanguradia en va fer la següent crònica:

La vegetación está integrada por treinta y cinco árboles y grupo de arbustos en número de ciento treinta y seis, junto con paneles de planta de flor viva y 1.143 m2 de césped. En el mismo figuran veintiséis bancos, una pista de patinar, un estanque para modelismo naval y un cajón de arena […]”.

Amb una superficie de 2.800 m2 aquests jardins sorprenen per la seva frondositat, moltes de les espècies que hi habiten van ser plantades pels antics propietaris de tal manera que els conjunts vegetals, força desenvolupats, impedeixen la visualització del jardí en el seu conjunt i t’aïllen del bullici de la ciutat.

L’espai enjardinat, s’organitza a base de parterres que dibuixen camins sinuosos on podem trobar-hi algunes restes d’antics bancs de pedra i una font. La vegetació arbòria

Palmera a l'espai infantil. Fotografia de M. Josep Tort
Palmera a l’espai infantil.
Fotografia de M. Josep Tort

dominant són les palmeres representades per la palma de Canàries (Phoenix canariensis), les washingtonies (Washingtonia filifera) i els margallons (Chamaerops humilis) que formen espectaculars conjunts; de fet, són tan abundants que podríem parlar del “jardí dels margallons”. La pressió de les cotorres, però, està debilitant el conjunt del palmeral.

També podem trobar alguns vells exemplars de pins blancs, cedres, una jacaranda molt retorçada al costat de l’antiga font, un pebrer bord, dos xipressos i un arbre de l’amor. El sotabosc destaca per les seves atapeïdes màquies de pitòspors, marfull, truanes i llorers entre altres.

Palmera de CanàriesPhoenix canariensis

Autòctona de les illes Canàries és la espècie de palmera més cultivada arreu del món fruit de seva gran adaptabilitat i resistència al fred. Pot viure mes de 200 anys. És molt semblant a la palmera datilera (Phoenix dactilífera) però el tronc és més rabassut i de

major diàmetre i les fulles a l’extrem del tronc en forma de ventall poden assolir els 5 m de llargada. Els seus dàtils, més petits, no tenen valor culinari, però la saba, el “guarapo” com diuen a Canàries l’utilitzen per fer la mel de palma.

Aquesta espècie està greument amenaçada per la plaga de l’escarabat morrut que està fent estralls arreu d’Europa.

Cotorra menjant fruits del margalló. A la imatge destacada, vista general amb margallons, dues washingtònies i una palmera datilera. Fotografies de M. Josep Tort
Cotorra menjant fruits del margalló.
A la imatge destacada, vista general amb margallons, dues washingtònies i una palmera datilera.
Fotografies de M. Josep Tort

WashingtoniaWashingtonia filifera

És autòctona de les àrees subdesèrtiques de Mèxic i Califòrnia i s’utilitza moltíssim arreu de la mediterrània com a planta ornamental per la seva elegància i adaptabilitat. La diferència amb les palmeres del gènere Phoenix consisteix en les seves fulles en forma de ventall a l’extrem del pecíol i en el seu tronc més prim i alt que pot assolir els 30 metres.

MargallonsChamaerops humilis

Viu a la terra baixa, en zones pròximes al mar i es pot considerar com una de les espècies més representatives de la vegetació mediterrània. És una palmera d’uns 5 metres t’alçaria que habitualment es ramifica des de la base en diferents troncs. Les fulles són molt grans en forma de ventall com la washingtonia, però tenen un pecíol portador d’agullons molt punxents.És una espècia protegida, amb un gran valor ecològic i ornamental i es molt resistent a la sequera i al foc, rebrota fàcilment després d’un incendi. De les fulles se’n fan un munt d’articles de cistelleria.

Maria Josep Tort és biòloga i especialista en arbres singulars

Tallarol capnegre

Enric Capdevila

tallarolEl tallarol capnegre (Sylvia melanocephala), de l’ordre dels passeriformes, és el tallarol més comú al nostre país, molt característic de les brolles i zones emboscades mediterrànies. És un ocell petit que fa 13-14 cm de llarg i presenta, com molts altres ocells, dimorfisme sexual. El mascle és més vistós, amb el capell i la cua molt negres, que contrasten enormement amb el blanc immaculat del coll; la femella és marró gris per sobre i més blanquinosa per sota. Destaca l’anell ocular (carúncula) vermellós. La dieta insectívora la complementa a la tardor i hivern amb fruits i baies.
Fa un parell de postes anuals, de 3-5 ous verdosos, als nius situats a les parts baixes de matolls i arbusts. Té un reclam molt característic, amb sons aspres i sonors “txec-txec-txec”, que l’identifica inconfusiblement encara que estigui amagat dins de la vegetació densa.

La dita: Amb el cantar es coneix l’ocell i amb el parlar el cervell

Moragas

Respondre:

Please enter your comment!
Please enter your name here