Els jardins de Muñoz Ramonet (Can Fabra)

0
1560

explorar el jardí

Maria Josep Tort

Vista de la casa gran des de l’estany del carrer Muntaner. Fotografia de M. Josep Tort
Vista de la casa gran des de l’estany del carrer Muntaner.
Fotografia de M. Josep Tort

Visitar els jardins d’antigues cases particulars és una experiència sensorial sorprenent, sobretot si es tracta de residències senyorials que van pertànyer a l’opulenta burgesia barcelonina que no estalviava recursos per a contractar els millors paisatgistes del món. Ferran Fabra i Puig (1866-1944), segon marquès d’Alella i primer propietari de la finca, va encarregar el disseny del jardí a Jean-Claude-Nicolas Forestier, un paisatgista mundialment reconegut (1861-1930) que va dedicar una gran part de la seva vida a conservar i remodelar els parcs de la ciutat de París. A Barcelona, va dissenyar els jardins de Montjuïc per a l’exposició Internacional del 29 introduint el concepte —llavors innovador—, de “jardí mediterrani”.

El 1945 la finca es ven als germans Muñoz Ramonet i pocs anys després s’inicia una remodelació important en mans del paisatgista Joan Mirambell i Ferran (1892-1983) que preserva el conjunt de l’arbrat existent i manté viu l’esperit d’en Forestier. Mirambell canvia l’orientació de l’estany, redueix el desnivell entre la casa i el jardí i introdueix noves espècies com la gespa, les magnòlies i les palmeres datileres que anys després moren a causa de l’escarabat morrut.

Marquesina amb una glicina emparrada. Fotografia M. Josep Tort
Marquesina amb una glicina emparrada.
Fotografia M. Josep Tort

A la mort de Muñoz Ramonet el 1991, el testament deixa l’immoble i el contingut a la ciutat de Barcelona, però els hereus litiguen durant 25 anys fins que l’Ajuntament aconsegueix les claus de la propietat. Aquests jardins històrics sorprenen per la seva singularitat i harmonia, i per les espècies centenàries que hi habiten; s’han obert al públic el 5 de juny d’enguany, després d’una acurada remodelació més tècnica que estètica.

El jardí més gran s’estén entre l’edifici principal i la façana del carrer Muntaner i dibuixa un passeig esgraonat fins a l’entrada de la casa, que conté una pèrgola amb una glicina (Wisteria cinensis) emparrada i un estany. Al costat, en un pradell més elevat cobert de gespa hi conviu un til·ler centenari (Tilia sp.), un curiós alvocat (Persea americana) de port alt i capçada esclarissada i un conjunt de magnòlies (Magnolia grandiflora) en línia. Al marge de la tanca que confronta amb el carrer Marià Cubí i destaca un còcul (Cocculus laurifolius) probablement centenari, que presenta unes fulles lluents amb tres nervis principals curiosament disposats.

Nenúfars. Fotografia de M. Josep Tort
Nenúfars.
Fotografia de M. Josep Tort

En el camí d’accés a la torre situada davant del carrer Avenir hi trobem l’arbre més gran del jardí, un lledoner (Celtis australis) impressionant que desplega la seva frondosa capçada per sobre el cobert de l’edifici. És l’espai més ombrívol del jardí. Més enllà l’antiga piscina, reconvertida avui en un estany amb una preciosa comunitat de nenúfars blancs i vermells, i al final, en un parterre adjacent, un arbre de l’amor (Cercis siliquastrum) i una palmera exòtica anomenada latania (Livistona chinensis).

El conjunt del jardí s’estén també als quatre vents de l’edifici principal i de la torre mitjançant tanques de vegetació arbustiva típicament mediterrànies com el marfull, el llorer, el baladre, el pitòspor i el xiprer, i entapissant els parterres heures i altres tipus de vegetació herbàcia com les clívies, l’acant i les falgueres. Les troanes i els pitòspors també es fan notar.

Alvocat (Persea Americana)

L’alvocat (Persea americana). Fotografia de M. Josep Tort
L’alvocat (Persea americana).
Fotografia de M. Josep Tort

Originari de Mèxic i Amèrica del Sud, l’alvocat és un arbre fruiter molt sensible al fred, tant és així, que el seu conreu es limita a zones on la temperatura mitjana està per sobre dels 16-17°. A Espanya és cultiva només a Almeria i Màlaga. És un arbre de fulla perenne que pot assolir els 30 m d’alçada i és extremadament vigorós. La forma de l’arbre és molt variable, trobem exemplars erectes i altres més rabassuts amb el brancatge estès. Els exemplars empeltats creixent molt poc en alçada la qual cosa facilita la recol·lecció dels seus apreciats fruits. Les fulles presenten també grans diferències morfològiques de forma i grandària i les flors, hermafrodites, tenen una particular estratègia per evitar l’autofecundació que provocaria una degeneració de l’espècie. Els òrgans sexuals masculins (pol·len) i femenins (ovaris) situats a la mateixa flor maduren en dies diferents de tal manera que la disseminació del pol·len a través dels insectes garanteix la fecundació creuada. El fruit, que s’anomena igual que l’arbre, és una baia en forma de pera i amb un sol pinyol que pot arribar a pesar dos quilos. La pela és dura i lluent i la polpa, molt carnosa i altament calòrica, és rica en àcid oleic, un greix insaturat molt saludable.

Maria Josep Tort és biòloga i especialista en arbres singulars

Infografia: JMC
Infografia: JMC

El pardal 

Enric Capdevila

pardalEl pardal (Passer domesticus) és un ocell sedentari, de 14 cm de llarg, de l’ordre dels passeriformes (nom que vol dir forma de pardal) que engloba més de la meitat d’ocells del món. És un ocell rabassut, amb el bec curt i ample, de granívor. Presenta dimorfisme sexual: el mascle de color terrós, amb el pili gris, el bec fosc, la nuca de color castany, el ventre i les galtes blanques, amb un pitet negre a la gola; i la femella és tota de color terrós. Són ocells gregaris, crien a la primavera i fan nius en forats i cavitats d’edificis. És un ocell de curta volada, que camina a saltirons, buscant menjar: llavors, fruita, insectes i pa. És sorollós i xerraire, sobretot fora d’època de cria quan s’apleguen al capvespre en dormidors. No s’ha de confondre amb el pardal xarrec (Passer montanus), que té una taca negre a la galta. La SEO-Sociedad Española de Ornitología ha declarat l’any 2016 com l’any internacional del pardal, ja que malgrat és un ocell molt popular a tota Europa i molt comú en ambients urbans, està en clar declivi, a Espanya només un 11%, però quasi ha desaparegut d’algunes ciutats com Londres o Praga; a causa de la intensificació agrària, l’augment de l’ús de pesticides, l’eliminació dels punts de nidificació o la contaminació.

La dita: Té el cap ple de pardals

Respondre:

Please enter your comment!
Please enter your name here