Xarxes socials i adolescència

0
363
©pixabay.com

Comportament / opinió

Mireia Verdaguer

Sabem que l’adolescència és un procés de canvis importants on els joves busquen la seva pròpia identitat. La cerca de la individualitat pròpia d’aquesta etapa propicia un enfortiment dels lligams entre els iguals i es manifesta a través d’una aversió a l’autoritat percebuda per l’adolescent cap a la figura dels pares. Així doncs, les xarxes socials juguen un paper important en la percepció d’un mateix, sobretot en aquesta etapa. Hi ha qui pensa que qui té més contactes a les xarxes té més amics, menystenint que les relacions humanes exigeixen una qualitat i no pas una quantitat.

En les xarxes socials hi trobem tot tipus de publicacions, però destaquen els moments puntuals i concrets de la vida de les persones que intenten reflectir el màxim benestar possible: la vida perfecta, moments perfectes, somriures perfectes, envoltats de gent perfecta. Tot aquest món de l’aparença i dels estereotips de la felicitat triomfa a les xarxes.
En aquests espais els joves s’hi relacionen, comparteixen el seu dia a dia i van construint la seva identitat. La cerca del reconeixement social els porta a penjar publicacions de tot tipus que els fa estar a l’expectativa de l’impacte que generarà. La quantitat de “m’agrada” la vinculen a la popularitat i al lideratge de la persona i, per tant, creuen que la quantitat de contactes i/o de “m’agrada”, té relació amb la quantitat d’amics reals que té la persona i els fa sentir bé quan n’obtenen.

Tots aquests estereotips de vides perfectes connecten amb les seves inseguretats i els poden fer sentir insatisfets en diferents aspectes de la seva vida quan fan comparacions. Aquest desig de reconeixement social tan perseguit crea ansietat quan no reben l’impacte social esperat i es crea un cercle viciós, convertint-lo en la “necessitat d’agradar”. I aquí trobem fotografies que deixen veure que encara no s’ha gaudit d’aquell paisatge, d’aquell cafè, d’aquella estona concreta, perquè abans s’havia de posar a l’aparador. Aquest posat de cara a la galeria, aquest “postureig”, pot deixar a la vista de tothom les nostres mancances, les nostres carències i/o els nostres desitjos més perseguits, “dime de qué presumes y te diré de qué careces”.

Respondre:

Please enter your comment!
Please enter your name here